Punt i... final? Punt i apart i maletes obertes.

Segurament fa dies que hauria d'haver escrit, però les coses van com van. Ha estat un mes de no parar, de veure gent, de sortir, d'anar a fer molts beures, d'estar amb la gent que m'estimo, d'abraçar, de sentir molt, de mirades de complicitat, de compartir, d'emocionar-se i de moltíssim més que no acabaria mai d'explicar. Vaig començar aquest blog amb la idea d'explicar-vos les meves aventures en terres Californianes, i més o menys això he anat fent a la meva manera. Ara, però, aquella aventura que va començar fa uns 8 mesos ja ha acabat, i crec doncs que també és moment de posar punt i final a aquest blog que m'ha acompanyat en un gran viatge. No només he viatjat a l'altra punta d'oceà, el viatge també ha estat dins meu. He viscut, he experimentat, he après i he crescut. Això ja no m'ho treu ningú... i ara toca guardar totes aquestes experiències i peripècies en una maleta i agafar-ne una altra que porta el nom de Schwäbisch Hall. Si voleu seguir les meves aventures en terres alemanes, només cal que feu un clic aquí:

http://descobrintraconsdalemanya.blogspot.com/

Als que m'heu anat llegint durant aquests mesos, m'agradaria agrair-vos-ho de tot cor. Suposo que a vegades no és fàcil posar-se a llegir el que una noieta ha escrit un bon dia, parlant de coses que a tu ni tan sols t'afecten. Però des de la meva perspectiva, no sabeu el feliç que em feia saber que em llegieu i sabieu de mi. Gràcies!

I... passem pagina i comença un nou capítol.

Volant, volant...

...sempre amunt, sempre amunt,
nanana!!

[escrit el 26 de juliol]

Fa tants dies que no escric que ja no sóc ni capaç de recordar on ho vaig deixar. En aquest precís moment sóc dalt l'avió, acabem de deixar Orange County als nostres peus i ens disposem a sobrevolar d'Oest a Est tot Estats Units. No em puc creure que sigui aquí, ja. JA! Però si fa no res estava volant en direcció contraria! Mare meva, el temps VOLA! Bé, anem a pams, que encara no és moment de posar-nos nostàlgics ni sentimentals -encara, si més no, tot arribarà, jaja.

Tot just dijous passat, dia 23, vaig acabar les classes a Cuesta College. Precisament dijous tenia l'examen final. També se'm va fer estrany que ja s'acabés. Feia quatre dies em queixava que la classe era super dura i que em costaria molt, i ara... La veritat és que estic orgullosa d'haver fet aquesta classe. En un primer moment em volia morir, no exagero. El primer dia de classe hagués donat el que fos per sortir corrents, però no ho vaig fer. I ara penso que va ser una bona decisió. No va ser fàcil, però diuen que com més esforç, més recompensa, no? La resta d'estudiants gairebé tots eren natius. Què coi hi feia jo en una classe d'anglès on tots eren natius?!?! Doncs mira, aprendre. I aprendre moltíssim. El primer dia recordo que vaig intercanviar quatre paraules amb una noia. Era d'indonèsia i es deia Dahlia. Em va semblar simpàtica i ben aviat vam començar a parlar. Un dia em va proposar d'anar a fer un hike, el Bishop's Peak. Era una excursió pendent així que li vaig dir que i tant! A partir d'aquell dia vam anar fent coses. Que si sortir a dinar o sopar, que si anar de compres, cuinar menjar català o d'Indonèsia o quedar-me a dormir a casa seva. Molta gent -sobretot americans- no es poden creure que en qüestió de dies puguis arribar a congeniar tant amb una persona. Les relacions són diferents, aquí; crec que ja us ho he explicat més d'una vegada. El que ells en diuen amics per nosaltres serien més aviat “coneguts” i els fan i desfan com si res. Amb la Dahlia va ser diferent. Potser ho va fer que les dues tenim una cultura diferent a l'americana i això va permetre que ens entenguéssim des d'un primer moment. I que bé! Algú a qui trucar a qualsevol hora i dir: ei, anem aquí o allà? Algú a qui sentir proper, amb qui poder confiar. Algú que, literalment i figurat, era allà per donar-te la mà quan calgués. No sé gaire perquè sempre anàvem agafades de la mà. Ves, no és pas tant raro, no? Com aquell qui abraça o el que sigui. Era divertit, però, fixar-te en la cara de la gent. Acostumaven a mirar-nos amb cara moolt estranya. Hey, què passa?? No podem anar agafades de la mà o del bracet? Ja malpensaven. Doncs que facin, que jo duia un somriure plasmat a la cara i no deixaria pas que me'l traguessin. La veritat em feia pena pensar que marxava i que deixaria aquella amistat. Si, d'acord, ens vam prometre tornar-nos a veure, però... em fan por aquestes promeses. La fent, amb el temps, les oblida. Acostuma a ser l'emoció del moment la que et fa dir coses així. Sempre que ho dic ho faig perquè ho crec realment, penso que ho vull fer algun dia. Però cadascú agafa un camí diferent i moltes vegades ens oblidem de les coses que hem dit un dia qualsevol, potser entre llàgrimes. La Dahlia l'últim dia em va donar una carta. No esperava pas res, i em va sorprendre! Em va dir, però, que no la mirés fins l'endemà al tren...

La tarda de dijous va ser caòtica. Fer maletes i maletes i estressar-me veient que no sabia on coi posar les coses, o que potser tot plegat em pesaria massa. Cap allà les 4 vaig anar amb l'Angie a downtown. Allí esperaríem l'Aaron, un noi amb qui s'agraden. Tot plegat em fa gràcia. Es compliquen la vida com una mala cosa... Però qui no ho ha fet, eh? Vam anar a l'Starbucks i vaig riure com feia temps que no feia!! Després vam anar a una botiga a comprar el meu regal de comiat. L'Angie fa uns dies em va dir: “Lídia, t'he de comprar algo com a regal, què vols??”. Vaig pensar: “Tonta, què fas dient-m'ho?? Si no ho haguessis fet hagués estat totalment una sorpresa!”. Però, anyways, vam acabar comprant un vestit molt bufó i anant cap a casa, on encara m'esperaven les meves dues maletes. Abans d'anar a dormir vam estar tots al menjador, menjant cookies i xerrant un rato. Després va venir la sessió de fotos amb tota la família i, finalment, pensava que ja seria hora d'anar a dormir, però no. El John em va dir: “La Becky i jo havíem pensat, si no et fa res, de fer una pregaria tots junts per tu, et fa res?” i jo, evidentment, vaig dir-los que no. Així que ja ens veieu als tres assentats al sofà, caps cots i resant perquè tingués un bon viatge i arribés sana i estalvia. Ara per ara funciona ;).

L'endemà em vaig despertar d'hora. Ja ho tenia gairebé tot enllestit però volia parlar amb la mare. Era l'última vegada que parlaria amb ella abans de tenir-la davant i abraçar-la ben fort. Crec que estava més nerviosa ella que jo. Fins i tot em va dir: “Saps? Estic una mica trista i tot. És clar que vull que tornis, però et veig tant feliç aquí que no voldria que se t'acabés mai. Però després penso que et tindré aquí, i que anirem aquí i allà i ens ho passarem bé i ja estic contenta”. No és bonic? Si una cosa els agrairé tota la vida als meus pares és que pensessin primer en la meva felicitat. Cada dissabte rebia, sens falta, una carta de ma mare. Fa unes setmanes, potser ja mesos, l'última acabava amb una frase que no oblidaré mai: “T'estimo moltíssim. No m'importa la distància si tu ets feliç”. Ja us ho he dit milions de vegades, però una vegada més mai fa mal. Infinitissimes gràcies per tot. Jo també us estimo molt.

A les deu del matí d'aquell divendres 24 de Juliol vaig anar cap a l'estació de trens. Primer havia d'agafar un bus fins a Santa Barbara i aleshores canviar a un tren fins a Irvine. Algú em pot explicar per què al tren et fan pujar les maletes al pis de dalt i no deixen que les deixis a baix?!!!!!!! En serio, els vaig maleir amb totes les meves forces. Duia dues maletes d'uns 20 kg cadascuna, una motxilla i l'ordinador. Com volien que pugés les escales aquelles?! Però, una vegada més, ho vam fer. Sort d'un noi que em va ajudar, que si no dic.. aquí em quedo, jaja. Vaig marxar a les 10 del matí i vaig arribar a Irvine a les 6 de la tarda, on m'esperava el Pere. Vam anar cap a casa seva i, després de sopar una mica, vaig anar al llit.

Ahir dissabte, vam anar amb la Donna i el l'Iggy, el gos, a Huninton Beach. Va ser impressionant. Hi havia una competició de surf i les onades eren immenses!! Vam passar tot el matí allí i, al vespre, el Pere i jo vam anar a veure un show sobre el Frank Sinatra. Segurament era la noia més jove de tot el teatre, perquè no crec que interessi a gaires joves.. jaja, però va estar molt, molt bé. A la nit, una vegada el show va estar acabat vam tornar cap a casa i cap al llit s'ha dit.

Aquest matí, dia 26, m'he despertat a les 5. Ho he enllistit tot i un shuttle m'ha vingut a buscar per portar-me a l'aeroport. I aquí estem... volant. :)

Ens veiem d'aquí unes horetes...!!! Un petó!

If you're going to San Francisco...

...be sure to wear some flowers in your hair.
If you're going to San Francisco
you're gonna meet some gentle people there...

Després de Vegas van anar passant uns quants dies. Encara tenia festa així que vaig aprofitar-los per descansar i passar-ho bé. Amb la Sílvia ja havíem fet moltes de les coses que ens havíem proposat, però encara ens el faltava una: Sant Francisco. Cap de les dues hi havia estat encara, i ella marxava al cap de ben poc. Vam aprofitar que ella marxava cap a San José, a casa el seu cosí, per tirar amunt les dues i visitar aquella ciutat que tothom diu que és tant bonica.

Era dijous 11 de juny quan, mentre la casa estava plena de familiars per la graduació del John, vam marxar a buscar el tren. Ens esperava un viatge de 5 hores per arribar a San José, i la cosa semblava que seria llarga i pesada. Una vegada més, però, el temps es va escurçar i entre dormir, parlar i distreure'ns de qualsevol manera vam ser a San José. Aquell dia ja no vam fer gran cosa, era ja molt tard. Vam menjar alguna cosa i vam anar a dormir.

El divendres a les 8 ja erem a l'estació de trens. Un tal "CalTrain" ens portaria fins a San Francisco. Heu vist mai a les pel·lícules aquells carrers taaaaant drets? Aquelles pujades tan, tan heavies? Existeixen, us dono la meva paraula. I taaaant si existeixen, i si els has de pujar els acabes maleint amb totes les teves forces... però ho vam fer. Va ser molt graciós perquè semblava que la pujada no s'acabés mai, mai, mai. I va arribar un punt que li dic: Sílviaa, segur que si arribem aquí dalt veure'm al mar. I no sé perquè se'n va enfotre de mi a més no poder. I jo també vinga a riure, és clar. Amb la Sílvia ens passava sovint, que ens posavem a riure perquè sí. A vegades el motiu era alguna de les meves frases en català que em surtien sense voler. Què voleu! Jo l'espanyol.. em costa, i sempre, sempre se m'escapava un "vull dir.." quan parlava amb ella, era curiós. El cas és que vam arribar a dalt aquella pujadota i.. efectivament: vam veure el mar!!! Aleshores encara vam riure més i més, tant que ja no estavem cansades de pujar el carrer si no d'aquelles rialles a més no poder. Segurament vosaltres ho esteu llegint i penseu "que tontes!", i no us diré que no. Però si ets capaç de riure ni que sigui per una tonteria, almenys ets sents viu, i feliç, i molt content. I això és el que compta :).

Jo li anava dient a la Sílvia: "todo lo que sube baja!" -amb aquell mega accent català que em caracteritza quan parlo espanyol-, i sí! Tota aquella pujadota que ens va tocar fer, ara tocava baixar-la per arribar al mar. Abans, però, vam anat a la Coit Tower, des d'on es veu San Francisco. La veritat ens va decepcionar una mica, la cosa. Ens esperavem una gran torre molt espectacular i, després de pagar $5... vam veure SF, sí, però a través d'unes finestres que, si tenies claustrofòbia, potser no ho haguéssis ni pogut suportar. Anyways... vam baixar cap al mar. Allí vam rondar per tots aquells carrers, pel Pier 39 i ens vam deixar endur per aquella màgia que té SF :). A l'hora de tornar no teniem cap ganes de fer pujades i baixades altre cop, així que ens vam espavilar a agafar un bus, que suposavem que ens deixaria aprop de l'estació... Va arribar a un cert punt que creiem que estavem aprop, però vam dir -tot cometent un error fatal- "què? esperem una parada més? si, si, baixem a la pròxima". Malament. Cagada! xD De sobte el bus se'n va anar cap a l'autovia!!! Ens volíem morir. No sabiem on coi estavem anant, el que estava clar és que ens allunyavem totalment del lloc on voliem arribar. Per sort, optimistes de mena, la nostra teoria era "tot el que va, torna", jajja. Així que després de molta estona a l'autovia, tant bon punt va fer una parada vam saltar. Vam posar-nos a l'altra costat de carrer a esperar el suposat bus en direcció contraria. I va arribar. Però no va fer el mateix recorregut. Per fora volia semblar optimista, però la veritat és que per dins em començava a inquietar. No sabíem on anavem, on érem i no coneixíem la ciutat. Però finalment ens vam ubicar. Allò tornava a ser terreny conegut i estavem prop de l'estació de tren. Vam saltar i ens hi vam dirigir. Vam tornar cap a San José on vam passar una nit a la casa del cosí de la Sílvia, aquesta vegada soles. Va ser una llit llarga. Vam parlar de mil i una coses, anècdotes, vivències, vam mirar fotos, escoltar música... en definitiva, vam passar-nos-ho bé, aprofitant al màxim les últimes hores d'estar juntes.

El dissabte vam tornar a anar a San Francisco. Era el nostre últim dia allà i reclamavem veure el Golden Gate i Alcatraz. Vam decidir agafar un vaixell i anar-hi! Feia un vent espantós, però va merèixer la pena. Vam passar per sota el Golden Gate, aquell graaan pont vermell que tant caracteritza la ciutat. Després vam passar pel costat d'Alcatraz, la famosa presó també coneguda. La resta del dia vam gaudir-lo acabant d'explorar els racons d'aquella ciutat. S'ha de dir que té un encant especial. No és com Los Angeles, trobo que és més bonica. No sé si ho fan els típics trenets, els carrers drets o simplement l'ambient que si respira. Si més no vaig pensar que esperava tornar-hi abans de marxar, algun dia... espero poder-ho fer.

L'endemà diumenge em va tocar agafar el tren cap a San Luis, aquesta vegada sola. La Sílvia al cap de poc marxaria cap a Texas i, després, cap a Colòmbia altra vegada. Em sabia greu, ara. No volia que marxés. Entre el viatge a les Vegas i tot plegat ens vam apropar molt. Sense gairebé adonar-me'n es va convertir en una personeta d'aquelles importants. Malauradament no ens n'adonem fins que no se'n van. Li vaig fer una abraçada fortíssima i tendra i li vaig donar un paperet. Hi havia una foto nostra i un escrit. No era res de l'altra món, però es mereixia un petit regal de comiat. Vaig pensar que la trobaria a faltar, i sí. Però li vaig prometre que, un dia o altra, d'aquí un, o dos o cinc o deu anys, aniria a Colòmbia. I una promesa és una promesa.

El dilluns tornava començar classes. Vaig arribar una mica abans de l'hora i ja hi havia un munt de fent fora l'aula esperant. Semblaven tots americans, primera mala senyal. Vam entrar i ja la cosa la vaig veure més negra. Pel que anava dient la profe, l'assignatura es presentava dura, almenys per mi. Fins i tot el mateix dilluns ja vam fer un examen. No sóc capaç jo d'escriure tant rapid, pensava. Ni de llegir tant rapid. Ni d'entendre-ho tot tal i com aquests americans de tota la vida fan. Però bé, em vaig relaxar, vaig respirar a fons. I ho vam fer. I mica a mica aquests dies això és el que he fet, prendre-m'ho amb calma i amb filosofia. I sembla que ha donat resultats. Ara per ara les poques notes que tinc -perquè cada setmana fem dos examens com a mínim, sense comptar els sorpresa- m'han anat bé. Em sento orgullosa de mi mateixa, una vegada més. Suposo que allò que més ens costa, més recompensa. I... somric.

Viva Las Vegas!

...How I wish that there were more
Than the twenty-four hours in the day
cause even if there were forty more
I wouldnt sleep a minute away...

Fa tants dies que no escric que fins i tot el meu ordinador sembla haver-se oblidat de l'adreça d'aquest blog. Aquesta vegada haurem de fer servir molt la imaginació, perquè el que us explicaré queda lluny... tant lluny que fins i tot em costa recordar quin dia. Però fem un esforç i ja ho tinc. Ens remuntem al 31 de Maig, un diumenge.

Ens vam despertar tranquil.lament a mig matí, no marxavem fins al migdia. Era diumenge així que vaig aprofitar per parlar amb els pares i amb tothom qui em trobés pels móns virtuals. Els caps de setmana són així. Mai m'hauria pogut imaginar parlant hores i hores pel telefòn -en aquest cas, cam i micro- amb la gent. Suposo que és el que té estar lluny i no veure'ns tant i tenir coses per explicar... o no. A vegades simplement parlem de tonteries o de petites coses, però el que compta és parlar, és la companyia. Així que després de dir les últimes paraules als de casa, vaig agafar la motxilla, el bolso i vaig dirigir-me a la cuina. Allà ens vam despedir de la Becky i vam pujar el cotxe. Anàvem plens. Només marxavem la Sílvia i jo, però en John ens acompanyava i l'Angy i la Courtney -la seva millor amiga- també van voler venir a dir-nos adéu. Així que tot escoltant música de bon rotllo ens vam dirigir cap a l'aeroport de Santa Maria. És graciós perquè vam agafar aquell avió com si d'un bus es tractés. Fa uns anys pujar a un avió era una cosa emocionant, una aventura. Ara tan sols era un viatge més. Duraria prop d'una hora i aterrariem a Las Vegas, Nevada. Em pregunto perquè se n'hi diu així, nevada, si hi fa una calor in-su-po-ta-ble. Creieu-me, no exagero. Després d'haver anat a l'hotel, inspeccionat l'habitació i admirat aquell casino-tant-de-pel.lícula vam sortir a fora. Aquell carrer llaaaaarg ple de casinos, llums i colors ens esperava. Va ser posar un peu al carrer i voler-nos fondre. De fet, si haguéssim estat xocolata no hauriem tardat ni un segon. Feia una calor inimaginable. El cel era ple de núvols i el sol ja es començava a amagar; semblava que a aquella hora hauria de començar a fer fresqueta, però no. Ni una brisa suau rondava per Las Vegas, una xafogor espantosa s'apoderava de nosaltres i feia que a cada pas haguéssim de fer un glop d'aigua. Vam passar-nos el vespre i nit caminant i caminant. Era una sensació ben estranya. Amb un dia vam veure l'estàtua de la llibertat, la torre eiffel, l'arc de triomf, les gondoles de venècia, les piramides d'egipte... semblava com si estéssim voltant per tot el món tant sols caminant per un carrer. Tot eren fotos i mirar aquí i mirar allà, intentant no perdre'ns cap detall. Quan vam arribar al Bellaggio vam fer una petita parada. Cada quinze minuts feien un show amb música i aigua. Cada vegada era diferent, així que durant aquells dies en vam veure uns quants. No podies evitar que t'encisessin. Aquí us en deixo un tastet (la música no se sent gaire bé, però no sé perquè m'agradava més aquest video que els altres.. :))

Vam estar-nos-hi fins el dimecres 3, tot i que aquest dia ja no vam fer res, només anar a l'aeroport i poc més. Els altres dies, dilluns i dimarts, van ser gairebé una repetició del primer dia. Això sí, vam aprendre una lliçó important. Durant el dia no es podia voltar, això tocava fer-ho a la nit. Així que els matins aprofitavem per dormir, anar a la piscina de l'hotel i agafar forces per una llit llarga. El dilluns, crec recordar, vam decidir fer una cosa diferent. Voliem anar a algun show, tant si com no. I no ens vam poder resistir a anar a veure'n un del Cirque du Soleil. Va valdre moltííssim la pena, un espectacle molt bonic. Acrobàcies de tota mena, música que feia posar els pèls de punta i fins i tot un toc d'humor que ens va arrencar més d'una i de dues rialles.

Us ho podria detallar més i dir-vos les mil i una meravelles de cada petit racó, però ni ho sabria fer d'una bona manera ni crec que toqui. Segurament tot el que vaig veure ho podeu trobar en mil i una pel.lícules. I creieu-me, tot el que hi veureu serà veritat... Allò que diuen, a vegades la realitat supera la ficció!

And remember... what happens in Vegas, stays in Vegas.

Si ves la página medio vacía, vas a tener que aprender a mirar...

...si ves que no avanza na’ tu barquita,
hay que sacar las manos y remar…OYE!

Avui l'Angie ha entrat a l'habitació. Quan vaig arribar ella em va donar una capseta i vaig decidir anar-hi posant les vostres cartes i tot d'altres coses d'aquelles que guardes amb emoció. Doncs el que deia, ha entrat i, com sol fer ella a vegades, sense dir-me res m'ho ha tret tot de dins i ha marxat amb la capsa... De cop m'ha tornat aquella sensació que sovint sento. La de no tenir un espai propi, d'estar en un lloc provisional i sembla que, per aquest motiu, tan se val tot. Doncs no. D'acord que puc ser una persona despistada o poc ordenada, però almenys és el MEU caos. I dins d'ell hi ha molt ordre. Sovint tinc la sensació que necessito tenir les coses controlades. I a això no hi ajuda que cada vegada que arribi d'un lloc em trobi l'habitació canviada. Però mentre dins meu sentia aquesta mena de ràbia, he respirat fons. M'he posat tota la música que he trobat que em transmetia bones sensacions. He anat en busca de cartró, papers de colors, pintura, pega... i me n'he fet una altra. Mica a mica aquella sensació dolenta de dins meu se n'ha anat i he tornat a ser la Lídia de sempre.

I aquí estic, tota tranquil·la, disposada a descriure-us la segona part del meu viatge a Los Angeles mentres, de fons, sona Lagarto Amarillo...

La idea era acompanyar la Isaura divendres, que ella marxés dissabte al matí i jo tornar cap a San Luis Obispo el diumenge de bon matí. Al mirar els preus, però, vaig decidir que marxaria diumenge al migdia. El cas és que finalment, em vaig quedar fins el dimarts tot i les insistències de la Nagat i el Bader perquè em quedés uns dies més. Ja veureu més endevant, ja, perquè em volíen... jaja.

Aquell dissabte vaig arribar de l'aeroport a les 8 del matí i la Nagat em va dir que me'n tornés a dormir, que havia dormit molt poquet. Ells se n'anaven al Farmer's Market i quan tornéssin ja em despertarien. No em va costar gens ni mica, la son va fer que els meus ulls es tanquéssin amb un tres i no res i no els vaig obrir fins que l'Emma se'm va tirar a sobre per allà les 11 del matí. No tenia gaires plans per aquell dia, així que l'Emma i jo ens en vam anar a fer de les nostres. Vam anar a una espècie de centre comercial a voltar una mica, vam menjar un gelat, vam comprar llapissos de colors -per pintar de tots colors els dies grisos- i vam tornar cap a casa. El següent dilluns hi havia una cursa en bicicleta i el pare, que és un apassionat de la bici, volia apuntar-s'hi. Així doncs, vam passar la tarda downtown perquè en Bader i l'Emma es van anar a inscriure a la cursa. Mentres caminavem la Nagat va dir "què farem avui per sopar??". Aleshores es van fer una mirada amb en Bader i van saltar: "Podriens preparar-nos paella... què hi dius Lídia???". Jo encantada, què coi!! Això es traduia amb un: avui soparàs com si estiguéssis a casa!! Així que vam passar a comprar tot el que necessitavem i ens vam dirigir a casa on vam preparar, per segona vegada ja en aquella casa, una bona paella! No cal que us digui com va sortir, només us diré que, una vegada més, el silenci era sepulcral a la taula. Després de sopar l'Emma em va demanar que li expliqués un conte abans d'anar a dormir, així que vaig assentar-me al seu llit i li vaig explicar el conte dels 7 cignes. Quan vaig acabar, em va fer un d'aquells somriures dels seus i em va fer un petó i una abraçada. Evidentment no vaig poder-me negar a dormir amb ella una vegada més... la mirada d'un menut tant tendre no es pot resistir!!

L'endemà, diumenge, vaig decidir que aniria a visitar el Getty Museum, ja que la Nagat me l'havia recomanat. Aquest precís diumenge, a més a més, marxava en Roger cap a Catalunya. Si que és cert que tampoc ens havíem vist pas tantes vegades, però sabia greu que marxés! El cas és que li vaig dir que si necessitava res em truqués, perquè a més arribava a Union Station i jo sabia com anar d'allà a l'aeroport... Però sabeu allò que se'n diu la llei de Murphy? No m'havia quedat mai sense bateria al mòbil. I si m'hagués passat tampoc m'hauria importat. Però no precisament aquell dia!! Un dia, vaja, que el mòbil m'era important, i va i em quedo sense bateria. Sí. I és clar, jo em pensava que em quedaria tant sols un dia... no havia dut el carregador. Tenia unes quantes opcions. La primera era maleir-me de no haver-lo portat. O maleir el mòbil per haver-se mort. O la millor opció era dir: doncs que hi farem, i aprofitar el dia que tenia davant els meus ulls. Tant greu no podia ser, no?? Doncs això. La Nagat em va acompanyar al Getty perquè havia d'anar no-sé-on prop d'allà. Era prou gran i molt bonic. Jo no és que sigui gaire de museus, i menys sola, però va estar prou bé. Quan me'n vaig cansar de veure quadres i jardins botanics, vaig anar a buscar el bus. Si us he de ser sincera... no tenia mòbil, no sabia on era, no tenia mapa, i tampoc sabia gaire com arribar a casa. Però no em preocupava. D'una manera o altra hi arribaria, no calia pas patir ni preocupar-nos en excés, encara no, almenys. Quan va passar l'únic bus que passava pel Getty, vaig pujar-hi. Em sonava que havia de baixar a Westwood, i que d'allà hauria d'agafar algun altre bus que em deixaria a Santa Monica. Més o menys vaig ubicar-me i vaig saltar on em semblava que havia de fer-ho. Vaig caminar una estona tot observant aquella zona d'LA que desconeixia i ben aviat vaig trobar l'altre bus que calia agafar, el número 1. Aquest em va portar fins a Santa Monica Boulevard i, allà, en comptes d'agafar un altre bus cap a casa, vaig decidir anar-hi caminant, perquè no era pas tant lluny. Així que cap allà les 4 de la tarda vaig arribar a la casa. Vaig obrir l'ordinador i em vaig trobar un mail d'en Roger, si no recordo malament. M'havia trucat però "tenia el mòbil apagat" i, lògicament, no vaig contestar. Per sort havia arribat bé a l'aeroport i possiblement ja debia estar volant camí de Barcelona. La Nagat i en Bader el dia anterior m'havien demanat que tornés a cuinar alguna cosa. Vam decidir fer macarrons. Sí, què passa? Us pot semblar una tonteria, però és que aquí de macarrons -macarrons dels bons, em refereixo- no en saben fer ni menjar!! La majoria de gent menja el que en diuen Maccarroni&Cheese que, creieu-me, res comparables als bons macarrons casolans... Així que dit i fet, vaig cuinar altra vegada. Les seves reaccions al tastar-los van ser boníssimes. Silenci brutal, el pare amb una cara al.lucinant i de cop dir: És la millor pasta que he menjat en tota la meva vida, quin bon gust!!! La Nagat va fer algun comentari del mateix estil. Fins i tot el Yury se'ls menjava amb passió!

El dilluns era el meu últim dia sencer a Los Angeles i vaig decidir anar a Venice Beach. Me n'havien parlat però encara no havia tingut ocasió de posar-hi els peus. Deien que era un lloc força freaky, volia veure-ho. Vaig agafar un parell de busos que m'hi van portar. Una vegada més duia la camera preparada per enxampar qualsevol noia amb biquini i patins o, si més no, alguna imatge que es merexés no passar decepercebuda... Vaig caminar i caminar, però no es feia pesat. Hi havia tot de personatges ben estrafolaris. Paradetes amb quadres o petites coses fetes a mà, gent jugant a bàsquet, nois demanant-te que escoltéssis la seva música... Tot i així, però, és un lloc d'aquells en els que preferiries anar-hi acompanyat, podent comentar la jugada o riure de ves-a-saber-què que et fa gràcia. Igualment, va ser un lloc interessant per visitar que no em va deixar indiferent. Aquell ambient era quelcom indescriptible. Algú m'havia dit que era semblant a les Rambles, però molt diferent. Segurament tenia raó... potser hi tenia una retirada, però era molt diferent. Quan faltava poc perquè arribés de nou al trosset de passeig on havia d'agafar el bus, vaig topar-me amb una colla de mims. Estaven en un lloc amb gespa i anaven fent coses. Un d'ells em va somriure i, de retruc, em va fer somriure a mi. Em va venir al cap el carnaval de l'any passat quan tota la colla ens haviem disfressat de mims! Uhmmm, quins records :). El cas és que vaig tornar cap a casa i, una vegada més, ens va tocar cuinar. Fideus a la cassola i un altre plat que no sé quin nom té... Tot plegat boníssim! En Bader va tornar a dir algo com "la millor sopa que he tastat a la meva vida!!!", i ja ho crec que era sincer perquè només calia veure la passió amb què menjava. Fa cinc mesos que visc aquí i fins aquesta setmana no havia menjat tant bé durant tants dies! Realment era com si estés a casa!! A més a més, van demanar-me si els podia passar música catalana, que els feia gràcia. Així que la casa es va inundar de tot de música catalana que transmetia un bon rotllo immillorable...

Dimarts al matí va ser tranquil·let. Vaig jugar amb l'Emma i en Yury fins l'hora de dinar. Aleshores vaig despedir-me d'ells amb una gran abraçada tendríssima i vaig anar-me'n fins a Union Station. Allí m'esperava un tren de 5 hores i mitja fins a San Luis Obispo. Vaig aprofitar per veure My Life Without Me una vegada més, per llegir, per escoltar música i per gaudir del paisatge de la finestra, fins i tot dofins vaig veure! El viatge una vegada més no es va fer tant llarg ni pesat com pot semblar i ben aviat vaig haver arribat. Com que no tenia mòbil no tenia ni idea si em vindrien a recollir o no, així que vaig decidir esperar-me una estona i, si no, tornaria caminant. Un noi tot ben plantat se'm va acostar i em va dir si li podia deixar el mòbil per fer una trucada. Jo li vaig dir que no hi tenia bateria, tot i que no sé fins a quin punt va creure-s'ho o més aviat es va pensar que era una excusa barata! Al cap d'una estona va dir-me si tenia canvi d'un dollar però, una vegada més, vaig haver-li de dir que no, pobre! Jaja. Què hi farem. Al cap de poc va arribar el Johny, el noi de la casa, i em va portar a casa.

I la propera parada va ser... Las Vegas, però això serà demà :).

Dies que em toquen el cor...

...petites carícies que em treuen la por,

instants que encadenen les penes,

bocins de tu que em fan millor.


Ja en fa dies d'aquella setmana. Ja fa un quant temps d'aquells dies tant i tant diferents. Com sempre, però, vaig relatant amb retard les coses, així que, una vegada més, hi ha moltíssim a explicar. Ja us aviso, serà llarg... però qui s'ho llegeixi tot potser tindrà premi, jaja.

El dia 14 de Maig a les 8 del matí la Becky em va acompanyar a l'estació d'autobusos. M'esperava un viatge llarg fins a LAX, l'aeroport internacional de Los Angeles. No em preocupava, però, que fos tard ni que una vegada allà m'hagués d'esperar 6 hores sola en un lloc que no coneixia: la recompensa seria molt gran. Les 4 hores llargues de bus van passar prou ràpid entre dormir, mirar per la finestra i, simplement, pensar en els grans moments que estaven per arribar. Vam arribar a la Terminal 5, Delta Airlines. Allí era on em tocava baixar. Ara amunt, ara avall. Assentar-me i llegir-me tot el petit príncep. Principi de nervis. Què faré quan la vegi? Durant les primeres 4 hores a l'aeroport vaig matar el temps com vaig poder. Després vaig baixar a la part de baix, on arribaven els vols. Vaig assentar-me en un banc i, al cap d'una estona, un home també s'hi va assentar. No sé què vam dir però vam acabar parlant en espanyol. Els seus pares es veu que eren de Mèxic i ell, tot i haver crescut als EUA, sempre havia après la llengua. Em va explicar que esperava "gent important" que arribés al següent vol -i no deuria ser mentida, perquè algun dia després el vam veure a Hollywood amb una limusina-. Més tard va marxar i, per davant meu, va passar un noi. Després d'haver passat una altra vegada es va asseure al costat i, al cap d'una estona, vam començar a parlar. També treballava a l'aeroport i estava esperant no-sé-qui. No vam parar de xerrar fins que vaig mirar el rellotge. Uf! Les 6! Faltava ja ben poc!! L'El -el noi que havia conegut- em va acompanyar fins on arribava la gent i després va marxar. A les pantalletes no sortia enlloc el vol arribat d'Atlanta, així que encara que veia gent baixar pensava que serien d'un altre avió. La veritat, no estava gens convençuda que d'un moment a l'altre aparaixeries. Tant poc convençuda n'estava que ja ni prestava atenció. En un moment qualsevol, però, vaig aixecar al cap i et vaig veure baixant per les escales mecàniques entre aquella multitud. El cor se'm va disparar. Erets tu! Et veia i no estava somniant!! Quan vas ser al meu costat ens vam abraçar tot dient: no m'ho crec que siguis aquí!! Però d'altra banda la sensació era de que el temps no havia passat, com si ens veguéssim després d'una setmana d'haver estat en llocs diferents! Després d'anar a buscar la maleta -amb la cinteta catalana, que no hi falti!- vam anar a fora a buscar el Supper Shuttle que ens acompanyaria a la nostra "casa". Ens esperava una família ben bonica. Els pares, la Nagat i en Bader eren d'Israel i havíen aterrat als Estats Units fa cosa d'uns deu anys. Teníen una filla de set anys, l'Emma, que sempre et començava les frases amb un "Do you think that..."; i també un nen de 2 anyets molt bufó, el Yury, un menut que no acabava mai l'energia. A més a més, n'esperaven un altre, que tot i no saber-ho, en Bader deia que seria una nena i es diria Yulia. Des del primer moment ens van acollir de meravella i de ben segur no els oblidarem mai. Aquella nit vam fer poca cosa. Totes dues estavem cansades així que ens en vam anar directes al llit. Ens esperaven uns dies intensos...

L'endemà, divendres, ens vam llevar de bon matí -i és clar, si vam anar a dormir vora les 8...- i, després d'un esmorzar israelí vam anar a l'escola de l'Emma, una escola francesa, perquè hi feien un Bazaar. Tenien tot de paradetes amb activitats i tallers per tal de recaptar diners. Va ser tota una experiència, i també vam veure típiques imatges de peli! Cap al migdia, quan vam marxar de l'escola, la Nagat ens va deixar a Broadway Street, a Santa Mònica. El primer que vam fer va ser anar cap al Santa Monica Pier, el que el Mitch Buchanan -sempre que deia aquest nom la Isaura es petava el cul!- en diria "el muelle", oi que ens entenem? Jaja. Vam estar rondant per allà, observant aquella platja tant de pel.lícula, parlant de plàtans aprofitables o no, posant-nos al dia de mil i una coses -tot i que no feia massa falta, estàvem al dia de tot-, i simplement gaudint de la companyia! Després vam començar a caminar pel passeig i la platja. Evidentment no ens vam descuidar d'intentar buscar les noies amb biquini i patins per fer-los fotos i poder-les passar a tots aquells que me les reclamaven.. Us he de dir, nois, però, que no hi va haver sort! Vam entrar a la platja i vam fer quatre fotos tot pensant "Ts, ts, menys Pamela Anderson, eh?" i després vam fer una mica el boig entre l'aigua i la tranquil-litat del mar -al mar, al mar, al mar (8)-. Després de relaxar-nos una estona, teníem unes quantes opcions. Venice Beach? Estàvem cansades així que vam dir.. CAL??? Vam tornar cap a Santa Monica i després d'endinsar-nos una mica per aquells carrers, vam anar a fer un Starbucks, que mai va malament. Gespeta i relax i després vam anar a buscar el 704, el bus que al final de la nostra estada ens coneixeriem de dalt a baix. Aquell dia vam fer poca cosa més, aprofitar per estar amb la familia. Parlant parlant va sortir el tema de la paella i ells, emocionats, ens van preguntar si els en podriem preparar. Vam dir que cap problema, així que l'endemà ens esperava un boníssim sopar...

Dissabte va ser un dia de no parar i molt cansat. Primer vam anar al Farmer's Market amb la familia. Va ser bonic veure que semblava ben bé un mercat com el de Santa Coloma, per exemple, tot i ser a Los Angeles! La gent es coneixia i es saludava, semblava una familia! I després... Hollywood. Vam agafar el 704 fins a Fairfax. Allà vam agafar-ne un altre fins a Highland, al costat de Hollywood. Vam tenir temps per explorar aquell indret tant, digue'm-li.. diferent. Tampoc és que sigui res de l'altre món, si ens ho parem a mirar fredament. Un carrer amb tot d'estrelles a terra on hi posa noms d'actors de la televisió. Sí, no està malament. I després, un teatre que et diuen que és on s'hi celebren els Òscars. Però al cap i a la fi és un lloc turístic. Un d'aquells llocs que ja no saps si s'hi va perquè té alguna-cosa-que-t'atreu o més aviat "perquè toca" veure-ho. Sigui com sigui vam passar una bona estona. Vam mirar el rellotge, però, i encara era prou d'hora com per tornar. Anem a Universal Studios?? Vam agafar el metro i ens vam dirigir cap allà. A més a més a Universal Studios era on hi ha el Hard Rock i jo havia d'anar-hi per comprar una cosa a un amic! La sorpresa ens va arribar ben aviat. Universal Studios era a dalt de tot d'una muntanyeta i, per arribar-hi, hi havia una pujada inmensa. Buf! Per sort hi havia bus.. però s'havia de pagar $10!! No pagarem 10 dollars per aquesta tonteria. Què, anem-hi caminant? Doncs així ho vam fer. Anavem dient.. ja pot estar bé ja això, perquè si no... Jaja, la veritat va valdre la pena. Vam anar al City Walk, una part que no és dins el parc temàtic i hi ha tot de botigues, i el Hard Rock. Realment era tot molt postís, de pel.lícula, sí! Quan ja ho vam tenir tot ben vist i ens vam sentir orgulloses de no haver pagat deu dollars en una tonteria, vam baixar altre cop i vam tornar cap a casa. En Bader i la Nagat havíen comprat tots els ingredients necessaris per fer una paella com Déu mana. No ens podem queixar, va sortir boníííssima! A la taula hi havia un silenci sepulcral, senyal que tots estavem massa enfeinats degustant aquell plat.. uf! Quan vam acabar vam jugar a Candyland amb l'Emma i després vam anar el llit. Abans, però, va tocar l'hora del conte. Vaig posar-me al llit de l'Emma i, una mica com vaig poder amb anglès, li vaig explicar la Flor Romanial. Quan vaig acabar li vaig preguntar si li havia agradat. Va somriure, em va agafar del braç i va dir: és el millor conte que m'han explicat mai! Pots quedar-te a dormir amb mi aquesta nit?? I així ho vam fer.

Diumenge ens tocava marxar cap a San Luis. Al matí vam anar a Santa Monica una altra vegada a acabar d'aprofitar el matí. Una servidora, però, es trobava fatal fatal, crec que tenia febre i tot. No m'aguantava i feia una cara.. pobre Isaura :P. Jo només pensant: ve ella de tant lluny i ara estaré malalta??? El cas és que vam anar cap a casa i, sorpresa! Ens esperava una truita de patates. El dia anterior li haviem explicat al Bader com es feia i ens n'havia preparat una. Va ser realment boníssima i ens va donar forces per anar a buscar el tren. 704 cap a Union Station. D'allà ens esperàven 5 hores i mitja amb tren fins a San Luis Obispo. La Isaura em va llegir una de les seves obres de teatre fins que em vaig adormir. Vam tenir temps -i de sobres- per fer de tot. I la veritat el viatge tampoc es va acabar fent tant llarg. Vam arribar a casa i em vaig posar a estudiar Alemany i a acabar els journals que l'endemà havia d'entregar. Vaig acabar tard i la Isaura m'havia dit que, sobretot, quan acabés la despertés perquè havia de fer no-sé-què. Sense voler-la despertar del tot li vaig dir: Isaura, que ja estic. Ella semblava ben bé que anés beguda. Em va dir tot de tonteries sense sentit i va continuar dormint. L'endemà quan en vam parlar ens vam fer un tip de riure i ella encara ara no s'ho creu!

El dilluns m'esperava el meu examen d'Alemany. Estava nerviosa. Era un examen oral i no les tenia pas totes. Vam arribar a Cuesta i vaig anar a entregar uns quants treballs que havia de deixar a les oficines dels profes. Després vam encaminar-nos cap a la cafeteria, on feiem l'examen. Va ser arribar i que tothom ens mirés amb cara rara. És clar, jo que sempre sóc calladeta a les classes ara xerrava amb la Isaura i al.lucinaven amb aquesta llengua que els semblava tant rara. Vaig veure el Chris i vam estar xerrant un rato, vam dir que mantindriem el contacte i que ens veiem a l'agost, segurament, a Catalunya! Em va fer gràcia pensar que segurament tindria una amistat que duraria més que no pas 5 mesets. Després va arribar l'hora de l'examen i va sortir prou bé. Em vaig sentir orgullosa de mi mateixa!!

Dimarts, si no ho recordo malament, vam anar a Avila Beach amb l'Angie. Crec que estava una mica moixa perquè no estava gaire per ella. Suposo que és normal, havia vingut una amiga meva des de l'altre punta d'oceà i volia aprofitar el temps amb ella! Però després xerrant xerrant la vam animar una micona :). I el gelat de mint chocolate chip la va acabar d'animar del tot! Vam fer el boig dins l'aigua -ep, els peus només eh?? Que estava gelada.. i si hi ha taurons?? jaja-, vam fer mil i una fotos, vam columpiar-nos als gronxadors..! Després vam tornar cap a casa i vam preparar-nos per anar a sopar amb el RoGer. Ens vam fer un lio amb les hores però, després d'haver pres la decisió més important de la meva vida -que no, que és conya, és una parida només home.. ts- va arribar el RoGer amb la seva bici davant de casa nostra. Li vaig dir a l'Angie que els demostrés la seva habilitat de parlar català, però tenia massa vergonya i em va dir que ni pensar-ho -d'aquella manera que parla ella, sense vocalitzar i amb un americà tant tancat que amb prou feines l'entens!-. Vam decidir anar a un italià i va ser un sopar molt tranquil.let. Es feia estrany estar tres catalans sopant i parlant tranquil.lament en català... Després vam tornar a casa, el Roger amb la pizza que no s'havia acabat i la Isaura amb el seu risotto. Davant de la porta de casa meva ens vam despedir tot pensant que segurament ja no ens tornariem a veure -suspir? jaja-.

Dimecres vam anar a Morro Bay, un ploblet amb platja prop de San Luis. Primer, però, vam anar a una típica cafeteria a fer un típic esmorzar americà. Amb ous i torrades i tot el que va fer falta! Vam voltar i voltar per allà la zona, amb tota la tranquil.litat del món. No va ser un dia gaire interessant, anar fent i aprofitant el maxim els petits moments amb ella. Semblava com si haguéssim estat juntes sempre i no haguéssim passat 5 mesos separades per un oceà! A la nit vam anar a Barns&Nobels, una llibreria molt gran de downtown on també hi ha una cafeteria. Pots agafar llibres o revistes mentres prens alguna cosa. Les dues vam aprofitar per fer feina, jo vaig escriure el blog mentre ella mirava llibres d'art.

L'endemà, dijous, era el nostre últim dia a SLO. Vam passar el matí amb la Rachel, una noia de la meva classe de francès. Ens va portar a Harmony, un poblet de 18 habitants que semblava ben bé un plató de televisió. D'aquí vam anar a casa seva a Cayucos, un apartament tot petitó i bufó que amb la Isaura vam estar d'acord que ja ens agradaria viure-hi... Després vam enfilar cap a Sant Simeon. Primer de tot vam veure els lleons marins que hi havia en una platja. Jo hi havia estat feia dies amb els pares de la casa, però no em va fer res tornar-hi a estar, era ben bé un lloc molt bonic. Després vam fer més carretera i vam arribar a una altra platja. Era preciosissima. Vam enfilar bosc amunt i, després de caminar i caminar, vam arribar a un lloc amb vistes esplèndides. És d'aquells moments que no voldries que s'acabéssin mai. Que sents el vent com t'acaricia les galtes mentre els teus ulls gaudeixen d'un paisatge boniquíssim. Els 5 sentits es posen en marxa o desitges retenir dins teu aquella sensació per poder-la transmetre, temps més tard, a qui sigui, potser fins i tot escrivint-ho en un blog... Aquell dijous quan vam arribar a San Luis vam anar al Farmer's Market. Al llarg d'un carrer de downtown hi ha tot de paradetes de menjar i tota la pesca. Vam passejar-hi una estona, vam veure-hi gent coneguda que no ens va fer cas i, després, vam decidir tornar cap a casa. Hi havia una mica de nostalgia, aquell dia, almenys per part meva. M'hagués agradat poder anar de festa, però no a cap discoteca ni res per l'estil. Anar a l'Unic o al casal i fer societat. Ara xerrar amb un, ara xerrar amb l'altre, amb bon ambient i bona música i algun cubatet a la mà. Però c'est la vie. Vam tornar cap a casa la mar de felices i ens vam posar a dormir. L'endemà tocava tornar a LA...

Vam tenir sort que la Lauren, una noia de la meva classe de francès amb qui ens haviem relacionat molt, va dir-me que aquell dia anava a San Diego. Jo, aprofitant l'avinentesa li vaig dir si no ens podria deixar pas a LA! Tota mona ens va dir que cap problema, així que vam tenir un ride ràpid i barat! Vam passar una estona bonica amb la familia Sawyer fins que vam arribar a LA i ens vam despedir. Va ser molt bonic perquè ens vam abraçar de veritat. Una d'aquelles abraçades tendres i de cor que sembla que aquí no sapiguen fer. Ens vam prometre que abans que marxés ens veuriem o faríem algo. Aleshores vam agafar altre cop el 704 cap a Holmby Avenue, a casa de la Nagat i en Bader. Vam anar a dormir molt i molt d'hora: l'endemà ens haviem de despertar a les 2 de la nit!!

La Isaura, tota feliç ella, va fer una de les seves teories el dia anterior -una d'aquelles en què no pots evitar riure-. "Ah goita", va dir, "com que tinc el mobil amb l'hora catalana, he de posar el despertador a les 11. Aleshores demà, quan em soni, pensaré: oh! si són les 11 del matí, he dormit moltííssim, i no tindré son!". Va ser una mentida com una casa, l'endemà no hi va haver qui ens despertés. Però el Supper Shuttle ens estava esperant així que ben puntuals a les 3 de la matinada erem a fora el carrer, a punt per anar a l'aeroport. Vam recollir un parell més de persones -com coi li dèiem, a la dona que va pujar?? fes-me'n memòria Isaura!- i vam arribar a l'aeroport. El check-in va ser una merda -amb perdó- perquè ho havies de fer tu sol i no funcionava, i com que no hi havia gent per atendre't, tothom estava nerviós. Els nervis també se'ns van posar al cos. Tant tant que quan vam acabar ens vam despedir amb una forta abraçada i vas tirar amunt. Vaig notar humitat als ulls, però em vaig dir que no volia plorar. Em feia pena que marxéssis, però vaig pensar que tan sols queden dos mesos per tornar i que això és JA! En un tancar i obrir d'ulls aterraré a Barcelona i tindrem un llarg i calurós Agost per gaudir al màxim!!

Aquell dissabte vaig sortir de l'aeroport i vaig estar esperant un bus que em portés a casa. Cap allà les 8 del matí ja hi era. Bé, quan dic casa em refereixo a casa del Bader i la Nagat que, realment, m'havien fet sentir com a casa. M'havien proposat de quedar-me uns dies més amb ells, i no m'hi vaig poder oposar. M'esperaven 4 dies més amb ells i van ser fantàstics. Això, però, us ho explicaré en el pròxim post, perquè les mans ja em comencen a fer mal d'escriure. I vosaltres segur que ja teniu els ulls mig closos desitjant que posi punt i final a aquesta història.

Ara em ve un altre problema, tu! Us havia temptat al principi del blog amb un premi pels que arribéssiu a llegir fins aquí. La veritat és que té mèrit. És llarg i no sé fins a quin punt pot ser interessant si no hi estàs implicat. Bé, doncs... Si heu arribat fins aquí us regalo com a agraiment per haver-vos-hi passat tanta estona... un comentari! Així no caldrà ni que penseu que escriure, només serà un cortar i pegar -això si, qui sigui original tindrà, evidentment, moltissims punts més, eh.. i quan torni li faré una abraçada molt molt forta i tendra :P-: "Eii Lídia, que bé tot això que expliques, eh? Es nota que hi estàs bé! Ja no falta res perquè torniiis, ja n'hi ha ganes!! Ens veiem aviat maca, una abraçada beeen forta i un petó del gust i color que més vulguis, muaac!" (ara els pobres que haureu arribat fins aquí aixecareu una cella com volent dir: quina parida, mira que...)

Gràcies Isaura per haver vingut. Però gràcies també als altres, als que esteu allà! No us penseu que per no haver vingut la cosa canvii, us estimo moltííssim i em demostreu dia a dia que val la pena tenir amics com vosaltres. No teniu preu!

El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor...

...si és que la vida et porta lluny d'aquí

i ens fem contrabandistes,

mentre no descobreixin

detectors pels secrets del cor.

I és així, és així com m'agrada a mi

i no en sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré

malalt d'amor pel meu país.

D'una vegada per totes em dic que avui, que per fi puc dir que ja estic de vacances, dedicaré un trosset del meu temps a omplir aquest racó de món. Fa dies que ho tinc pendent, així és que tinc moltes coses atrassades. Avui serà un poti-poti de tot, és el què hi ha! Però, al cap i a la fi, què? :)

Crec recordar que l'última vegada que vaig escriure -i ai, tu, sona llunyà i dins meu em dic que no pot ser- va ser en algun moment d'Spring Break, moments de platgeta.. Després d'aquells n'hi va haver més, també amb en Shogo, la Sílvia, i aquesta vegada un afegit, un tal Shin. Van ser moments d'aquells de trencar, de relaxar-se i a la vegada de passar-ho bé!

Just la setmana després d'acabar Spring Break s'acostava Sant Jordi. Aquest, vulguis que no, és un dia especial. No pas pel llibre que potser regalaràs i per la rosa que segurament no rebràs, és més aviat pel simbolisme, per l'essència. Aquella sensació d'una Barcelona plena plena, amb llibres i roses per tot arreu, amb aquell ambient tant... diguem-ne especial. Tot i això, pensava que per lluny que fos aconseguiríem que Sant Jordi també arribés una mica a Califòrnia. De fet, amb l'Ariana i el Roger teníem planejat anar a Los Angeles al Casal Català, que per Sant Jordi fan un aplec. Però això encara no toca explicar-ho ara...

Aquells dies després van ser dies d'emocions fortes. A vegades una carta et pot canviar la vida en un instant. Pot fer que passis d'un estat normal a una eufòria extrema, amb un somriure plasmat a la cara. Altres vegades, una personeta també et pot canviar l'estat d'ànim. El dia d'eufòria extrema la Isaura em va dir que m'havia d'explicar alguna cosa, però que per aquell dia ja tenia prou emocions dins meu. Era cert, però em va deixar intrigada! Va afegir, a sobre, per fer-me picar encara més la curiositat: “És que quan t'ho digui t'agafarà un infart!”. I a qui no! L'endemà, un pic la vaig veure conectada vaig obrir-la de pressa i corrents i li vaig dir de parlar. Vam conectar l'skype i li vaig preguntar ansiosa que era allò tant emocionant que m'havia d'explicar! Em va deixar de pedra, realment era quelcom que no m'esperava per res del món: Em venia a veure, la molt boja!!! La veritat em va fer moltíssima il·lusió, i a qui no li en faria? Se'ns presentaven uns dies plens de planificacions, de pensar quan vindria, què faríem, on aniríem, què visitaríem i tota la pesca, però eren els passos previs a una visita totalment inesperada.

Uns dies abans de Sant Jordi la mare de la casa em va dir que tenia una carta, però al veure-la vaig adonar-me que no era normal. Era un paquet. Vaig obrir-la emocionada, sense saber pas què coi deuria ser. A dins hi havia, a banda d'un retall de diari que em va fer molta il·lusió, un regal on posava, explícitament, que no es podia obrir fins el dia de Sant Jordi. Estava intrigadíssima per saber què deuria ser, però no volia trencar la màgia del moment. El paper de regal transparentava una mica i tot, però no vaig voler fer l'esforç d'endevinar que hi havia a dins, hagués perdut l'encant i, de fet, valia molt més la pena esperar-me al dia.

Crec recordar que l'endemà, quan era a l'habitació tota tranquil·la, van trucar a la porta. Tornava a ser la mare i entre les mans duia un paquet, també per mi. Vaig mirar a la part de darrere: el meu germà gran. Un altre somriure se'm va dibuixar a la cara, mentre l'obria. Una vegada més, un cop el vaig tenir obert, hi havia tot d'adhesius avisant que no es podia obrir, tampoc, fins el dia de Sant Jordi. I quina mena de neguit rondava dins meu! Faltaven dies, encara, per Sant Jordi, i jo tenia ganes de saber què era allò que m'havien enviat tot pensant en mi.

Mentre l'espera es feia llarga, però, vaig decidir que volia celebrar una mica a la meva manera Sant Jordi, i que de pas faríem que algú més a Califòrnia també el celebrés. Així és que em vaig passar els següents dies escrivint un petit conte de Sant Jordi per tal d'arrencar algun que altre somriure. Si Sant Jordi era un dijous, el dimecres vaig quedar amb un noi altííssim de Suècia per donar-li el llibre que, l'endemà, pretenia que arribés a l'altre català que també viu a SLO. M'agrada escriure, m'agrada gaudir de les petites coses i, també, intentar fer que els altres somriguin. Si ho vaig aconseguir, jo ja sóc feliç.

Va arribar el dijous, era dia 23. De bon matí vaig obrir els meus ulls verds i vaig anar directe cap a la taula, on tenia els dos regals. Vaig agafar-los i vaig tornar a enfilar-me al llit. Vaig obrir el dels meus pares, que era el que havia rebut primer. No hi hagués pogut haver un altre llibre millor per regalar-me: El petit príncep. Justament uns dies abans el recomanava a algú com a petit detall, que sembla poca cosa però és molt gran, grandiós. És un dels millors llibres que hi ha :). Després de llegir-ne una dedicatòria molt bonica i fullejar-lo per recordar vells temps, vaig començar a desembolicar el segon regal. Era un cofre petitó petitó, molt maco. Vaig obrir-lo encuriosida i, a dins, m'esperaven dos petits detalls. L'un era una agulla en forma de rosa, molt adequat pel dia. L'altre era un llibret minúscul que gairebé no em cabia a les mans. Era una petita història que ja coneixia, però feia molt temps que no recordava. La Sandra l'havia trobat en un diari quan vivia a Huddersfield – aquelles casualitats de la vida, les dues cunyades havien passat per la mateixa ciutat perduda per Anglaterra- i li havia agradat tant que l'havia retallat i guardat per ocasions especials, sens dubte com la d'aquell dia. Amb aquests dos regals havia començat un gran Sant Jordi. Vaig mirar el rellotge i faltava poc per marxar cap a la uni, així que em vaig vestir per l'ocasió i em vaig col·locar l'agulla. A més a més, vaig fer unes quantes roses de felpa per donar a les noies de francès. Va ser un dia bonic, d'arrencar somriures, de recordar, de pensar, i d'aconseguir explicar aquesta cultura que tant m'estimo a uns americans que a vegades semblen molt ells, però en realitat sempre trobes gent que aprecia les petites coses que passen a la resta del món.

Aquell cap de setmana hi havia el Casal Català a Califòrnia així que dissabte de bon matí vaig agafar un tren per anar fins a Santa Barbara, on em vindrien a recollir en Nick i l'Ariana per anar cap a LA. Gairebé vaig fer tard al tren i, entre presses i estressades, vaig preguntar a una dona si aquell era el bus que havia d'agafar. Era molt simpàtica i em va dir que sí, que no m'estava pas equivocant i, a sobre, em va dir si em volia assentar amb ells. Anaven ella i les seves dues nenes petitones. No vaig poder dir que no, la situació em temptava. Vam passar-nos el viatge que es va fer curt per la diversió tot jugant a jocs, fent cabanyes entre els seients i cantant cançons. Després, el viatge de SB a LA es va fer relativament curt, també, perquè ja estava acompanyada i, a més, podia parlar amb català! Una vegada vam haver arribat, vam trucar al Roger per preguntar-li on era. Vés busca'l! [Avís, si veniu als EUA i voleu indicar a algú com arribar a un lloc, no prengueu com a referència un McDonalds, que segur que tots dos esteu davant d'un i no parleu pas del mateix!]. Finalment el vam trobar i, tots quatre al cotxe, vam enfilar cap a Orange County. Vam voltar una mica per aquí, una mica per allà, i vam fer un petit passeig per la platja, tot just abans d'anar cap a casa el Pere. Vam anar-hi i ens va explicar el plànning d'aquella nit. Primer de tot ens esperava un sopar amb un dels seus becaris i la seva mare. Vam anar a menjar sushi i va ser prou entretingut! Quan vam acabar, en Nick, l'Ariana, el Roger i jo vam anar a un teatre a veure El Fantasma de la Òpera. Era una versió muda, força antiga, i la banda sonora la tocava una orquestra en directe. Fotos, passejos pel gran teatre i bones converses van acompanyar-nos aquella nit, que vam acabar relativament d'hora.

L'endemà era diumenge i em vaig despertar de bon matí per anar a buscar la furgoneta on teníem tot el menjar per preparar les tres paelles que esperàvem amb ànsia. Després de quatre mesos podria tastar quelcom gustós, bo, una mica meu!! Va ser un viatge curt, ple d'emocions noves. Salts al cor, sensacions de tota mena i canvis de plans. Després de tornar a arribar a casa el Pere i acabar de fer un esmorzar-com-Déu-mana vam anar cap on es celebrava el Casal Català, en un dels barris xungos de LA. Vam mirar de no portar roba de certs colors -blau i vermell, crec recordar- i vam dirigir-nos-hi. Allà vam conèixer tots els becaris Balsells que estan estudiant a Irvine aquest any. Gent molt maca, la veritat és que sí. Penjar senyeres, mirar com preparaven la paella, però sobretot, sobretot, fer temps per degustar -i endrapar, devorar, no simplement menjar, no, no i no!- aquella paella que, tot hi haver estat preparada per un grapat de nois que hardly ever havíen preparat una paella, va sortir bona bona i bona! Una vegada més, les bones converses hi van fer molt i, cap a les quatre de la tarda -recordeu que buf, les quatre de la tarda ja és tard, home!!- vam decidir marxar cap a Santa Barbara. Com que encara faltava estona perquè el nostre bus marxés cap a San Luis, vam anar a casa de l'Ari i el Nick a sopar i a jugar una estoneta. Després van tornar-nos a acompanyar a l'estació. Van ser dues o tres hores de bus que van passar ràpid, parlant de tot i de qualsevol cosa. D'anècdotes i sensacions. De països i de diferents cultures. De nosaltres i dels altres. Vam arribar a SLO a les 12 de la nit i vam decidir tornar a casa caminant, de fet... tampoc era tant lluny. La nit va acabar aviat, em vaig posar al llit, vaig somriure i, seguidament, vaig aclucar els ulls. Havia estat una setmana molt intensa.

No ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…

...al mar, al mar, al mar, al mar, al maaar!

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,

juguem amb alegria, esquivem passejants.

A l’horitzó es divisen les veles d’uns nens

que fan optimist a la cala del costat.

D'aquí pocs minuts ja serem divendres, i la meva setmana de festa s'està acabant! Aquí no s'acostuma a fer festa per Setmana Santa, sinó que tenen el que en diuen "Spring Break", que cada cole/universitat col·loca on els ve més de gust. Així doncs, just farà una setmana, el divendres, estava saltant d'alegria pensant que m'esperava una senyora setmana de festa. Però ja ho tenen les vacances: sempre s'acaben. Així que ens hauriem de posar a fer la feineta que teníem per aquesta setmana... tot ho farem!

El dissabte passat li vam dir al Shogo que ens venia de gust anar a la platja, a veure si ell també hi volia anar a fer surf. Ens va dir que si, així que a les 10 del matí ens va passar a buscar per casa. Vam pujar al seu cotxe i la bona música ens va acompanyar fins a Los Osos Beach, aprop de SLO. Vam baixar del cotxe. Estavem com en una muntanya, calia resseguir uns quants caminets fins arribar a la platja. El Shogo de lluny es mirava les onades. "Què, faràs surf??", vaig preguntar-li. Em va dir que no ho sabia, que havia de comprovar les onades primer! Així que vam baixar fins baix i, des de les dunes d'arena, va dir que hi havia massa poques onades, que millor anar a Morro Bay. A mí tant me feia, però la veritat és que allà si estava molt rebé. La platja era desèrtica, perfecte per estar relaxat i tranquil durant una estona. Però vam decidir anar cap a Morro Bay, així que vam tornar a agafar el cotxe fins allí. Vam instal.lar-nos en un raconet. Vam plantar les tovalloles, en Shogo va plantar la seva cadira i va desfundar la seva guitarra. La veritat és que vam passar una estona guai, entre cantar cançons i intentar apendre a tocar-ne, cosa difícil! Però per sort tenien paciència amb mi.. :). Al cap d'una estona vaig convèncer al Shogo perquè fessim una mica de ioga! Uhmmm va estar molt bé, em va portar records dels matins a Mèxic, on veiem com sortia el sol tot fent "stretching". Entre pitus i flautes no ens vam banyar pas. Feia molt vent i un fred que pelava!! I clar, pensar que hi poden rondar taurons tampoc hi ajuda gaire... jaja. Suposo que quan faci més bo hi continuarem anant i trobarem el moment per tastar l'aigua de l'oceà. Perquè aquí no en diuen "sea", no, en diuen "ocean"! Vulguis que no la inmensitat de la paraula ja fa respecte.. jojo.

Era cap al migdia que vam decidir plegar veles i tornar. La Silvia i jo crèiem que ja anavem cap a casa altra vegada quan en Shogo ens va preguntar si haviem estat al llac de Santa Margarida, i si hi voliem anar. Què haviem de dir?? Per un dia que voltàvem, i a sobre que ens portava, no li podiem dir que no. Així que vam passar per SLO i vam sortir-ne direcció Santa Margarida. Quan vam arribar a downtown vam parar en una botiga a comprar alguna cosa per dinar. Després vam enfilar cap al llac. Va ser entrar i donar unes quantes voltes per aquell meravellós paisatge que tenia la virtud d'encisar a qualsevol. Finalment vam decidir parar i posar-nos a dinar. Va ser un bon moment per parlar de cultures i d'altres indrets del món. En Shogo ens deia que li agrada Japó però no els japonesos. Em va xocar i li vaig preguntar perquè si, de fet, ell era japonès. Aleshores em va explicar que no li agradava que els japonesos dediquéssin tant la seva vida a treballar, treballar i més treballar. Deia que no tenien cor. Vam quedar que l'aniriem a visitar a Japó algun dia, i que de pas, també passariem per Colombia. I caminades, i tocar la guitarra, i riure i riure i sentir-se bé.

A vegades per passar-ho bé no es necessita més que un cotxe, un japonès, una colombiana, una catalana, bona música, una guitarra, una mica de ioga, i molts somriures! :) Però si no teniu aquesta combinació, no patiu pas! Hi ha mil i una combinacions possibles, i totes vàlides, així que no teniu pas excusa :) A viureee!

Gaudiu del divendres, i posats a fer, de cada petit moment!

Ja ve la primavera...

...rossinyolets canteu,
les flors estan obertes
veniu i oloreu, correu!!

El mes passat va arribar la primavera. És una d'aquelles estacions boniques. Comença a fer bo i tot es veu amb uns altres ulls, els colors es comencen a apoderar del paisatge. Recordo aquells dies com si fos ara. Estava a la meva habitació quan vaig mirar per la finestra: feia un sol esplèndid. Al meu costat tenia una floreta ben bonica que l'Angie, la meva germana, m'havia regalat. Em vaig mirar al mirall i vaig somriure. Vaig agafar la càmera de fer fotos i la flor i vaig sortir al carrer, davant de casa. La gespeta em cridava amb totes les seves forces i vaig estar una estona fent fotos i simplement gaudint de la primavera.

El dia 21, a més a més, va ser l'aniversari d'una gran persona que estimo moltíssim, el meu pare. Estava clar que li havia de preparar alguna cosa. Tot va començar amb una graan carta, passant per diverses endivinalles i corredisses per casa -jo no hi era, però ho vaig preparar, i això em van dir :)- i acabant amb un video amb fotos ben bonicot. Res de l'altre món, mira't des de fora, però si tot plegat ho banyes amb molt sentiment, la cosa canvia. Recordo bé quan vaig escriure la carta. Faltava pocs dies perquè fos l'aniversari i, per tant, havia d'enviar la carta aquell mateix dia. Quan vaig acabar les classes i m'estava esperant a la parada de bus, vaig treure paper i boli i vaig continuar escrivint la carta que havia començat a casa. Era senzilla, només recordava mil moments passats amb ell. Des d'estones al riu, on ens divertiem llençant un tronc i corrent cap a l'altra cantó a recollir-lo, passant per les nostres enfadades de pare-filla, acabant per algun sopar que mai oblidaré. Pensant i pensant, en ell i en els meus pares en general, em van venir moltes ganes de plorar. Era un plorar d'emoció, no pas de tristesa. Estava envoltada de gent però va ser com... "i què? El cos em demana que plori, doncs ho faig i no me n'avergonyeixo". Així que entre les mirades d'uns quants desconeguts quotidians, dels meus ulls van començar a caure llàgrimes i més llàgrimes pensant que, de gran, si mai em caso, vull poder ser una mica com ells :). De tot cor ho deia.

Al cap d'un parell de dies, cap el 24, va arribar a casa la Misa, una noia japonesa que també havia viscut a la familia. Es veu que després va canviar de ciutat i va marxar. Tenia tan sols 17 anys, justament els va fer el mateix dia que jo, el 12 de Gener. Vaig pensar que no sabia si jo seria capaç de fer el que estic fent amb 17 anys. D'acord que no en tinc gaires més, però, vulguis que no, dos anys són dos anys! El cas és que, tot i que no parlava gaire i no feia més que somriure i mirar-me -els japonesos crec que en general són així, somriuen molt, permanentment-, vam caure'ns prou bé. Així doncs, aquell dia també vam estar fora la gespeta fent-nos fotos. Sobretot amb l'Angie vam fer un bon reportatge! Al principi no acabavem de congeniar gaire amb ella, però ara la cosa ha anat canviant, mica a mica. Ens entenem bé, sóc quasi quasi com la seva germana gran, i això mola! Potser perquè jo sempre he estat la petita i ara em ve de gust ser la gran.

El dia 28 de Març, un dissabte, era l'aniversari de la Becky, la mare. Ens van dir si ens venia de gust anar prop de Hearst Castle, a una platja on, en aquesta època de l'any, hi ha molts lleons marins. Vam dir que sí sense dubtar gens ni mica!! Així que, de bon matí, vam enfilar cap allí. Vam arribar a la platja, crec que es deia "San Simeon" i era realment espectacular! Hi havia una pila de lleons marins a la sorra. No es podia baixar a baix, hi havia una mena de passarel.les des d'on els podies veure, però no s'hi podia anar. De fet és lògic. D'una banda estaven com a "protegits" i, de l'altre, mai se sap si t'haguéssin pogut fer res. Després de fer unes quantes fotos i rondar per allà, vam tornar a pujar al cotxe i vam anar fins a un indret proper, amb unes vistes precioses. Realment va valdre la pena l'excursioneta. Cap a les 12 del migdia vam tornar cap a San Luis, on vam arribar al cap d'una hora més o menys. Va ser una experiència maca, si més no per veure coses noves, d'aquelles que segurament no acostumes a tenir i qui sap si mai repetiràs. Deu ser cosa d'aprofitar el moment i gaudir-ne al màxim, allò que se'n diu Carpe Diem... :)

All your hard work will soon pay off

Aprofitant això que els americans n'hi diuen Spring Break, que vindria a ser una mena de setmana santa col.locada a on cada cole li dóna la gana, m'he fet una promesa a mi mateixa tot dient-me per què coi havia fet un blog si no hi escrivia. Si a sobre t'encanta, escriure, dona!! Doncs per què no ho fas? Fora presions i tonteries! :)

El cas és que tinc força coses a explicar-vos, però em sembla lògic seguir l'ordre en que havia pensat explicar-vos-ho i no avançar-me als esdeveniments. Hi haurà temps per tot, que encara queden dies de festa!

El cas és que fa dies us volia parlar -i d'això anirà aquesta entrada- de satisfacció personal. Ara ja en fa molts dies, però encara ho tinc del tot recent. Havia de fer una exposició oral per la classe de Comunicació Intercultural. El tema? Buf, senzillíííssim: La percepció del temps i del contacte a Alemanya. Reconec que pot sonar a xino, fins i tot avorrit. Però a classe haviem parlat molt del tema i ara només calia analitzar una mica la manera de fer d'Alemanya. Si us he de ser sincera, el tema en sí era molt interessant. Sobretot per mi, perquè Catalunya i EUA en aquest aspecte són molt diferents, i a mesura que hem anat aprofundint el tema a classe he estat capaç d'entendre una mica més aquesta gent que quan te la trobes et diu "How are you?" i, en comptes d'esperar una resposta, continuen caminant. El fet és que va arribar el dia abans de l'entrevista, dia 10 de Març -queda lluny, ho sé!!!-. Ho tenia tot enllestit així que vaig sortir de l'habitació en busca del meu pare americà, en John. El vaig trobar fent no-se-què i li vaig preguntar si li faria res que li llegís el meu speech, perquè em corregís els errors de pronunciació i, de pas, em digués què li semblava. Em vaig sentir bé fent-ho, sabent que ell m'havia dit que ho estava fent bé, em sentia més segura de mi mateixa. Així que, quan vam acabar, vaig decidir deixar-ho i anar-me'n a dormir.

Normalment sóc una persona MOLT nerviosa. M'hi poso amb facilitat, per tot. I encara més quan es tracta d'algo que he de fer. I ja no us explico si he de parlar en públic. Clar, la cosa encara empitjora si penses que hauràs de parlar davant d'una pila de gent nativa i que tu ets l'única estrangera. Si ja m'és difícil parlar davant de gent en la meva propia llengua, en anglès... què? Però aquesta vegada va ser diferent. El meu germà, el Dani, em va fer sentir bé quan em va dir... "A veure Lídia, ara imagina que estàs a cole i et ve una noia d'un altre país i comença a fer la mateixa exposició oral que estàs fent tu en espanyol o català. No fliparies de veure que està fent el mateix que tu i que se n'ensurt?? Segur que la valoraries un munt i te la miraries amb uns altres ulls." Em vaig posar en situació, i sí. Crec que li donaria molta importancia a l'esforç que estaria fent. Així que em vaig dir a mi mateixa que no havia de tenir por. Al cap i a la fi, ningú s'ha mort per fer un speech, encara, no? -no em sigueu els tipics que volen fer la punyeta i ara m'expliqueu la història de ves-a-saber-qui que va morir així, va! jaja-. Així doncs, vaig sortir de casa l'endemà al matí en direcció cap al bus. Una tranquil.litat sorgida de no-sé-on em perseguia. No estava pas nerviosa. Bé, no us enganyaré, una mica. Però només una mica, aquell punt just que fins i tot és positiu, que et fa adonar que encara ets persona. Vaig arribar a classe i encara hi havia la resta de gent dins la classe, i em vaig haver d'esperar una mica. En Philip, l'home que estudia francès amb mi, va passar per davant i em va saludar amb el seu sempre amable "Bon dia!" en un català gairebé perfecte. A i 20 van sortir els estudiants de la classe i jo m'hi vaig esmunyir. Només hi havia el profe. Vaig enxufar el meu mp3 a l'ordinador per rescatar-ne el power point que esperava que els despistés una mica i es fixéssin una mica més en ell que en mi. Vaig assentar-me al meu lloc i poc a poc la classe es va anar omplint de gent. Desitjava que fos un d'aquells dies en que a la gent li fa mandra d'anar a classe, però no, erem dimecres no divendres. No passa res, sortirà bé, em deia a mi mateixa. Quan l'agulla del rellotge va marcar les 10 i 30 minuts exactes, el profe va dir que els que ens toqués presentar aquell dia sortíssim al davant. Només em vaig aixecar jo, es veu que els altres dos no havien vingut. El profe em va donar el privilegi de parlar durant 40 minuts, si volia, cosa que li vaig dir que no feia falta, però que moltes gràcies, jaja. Per si la cosa no fos poc, algú encara havia preparat un altra entrebanc per fer-me les coses una mica difícils -no ho va aconseguir, no patiu!!-. Es veu que el petit "comandament a distancia" que es fa servir per anar passant les diapositives del power point... havia estat robat. Així que vaig haver de passar cadascuna d'elles amb les tecles de l'ordinador. No hi va haver problema, vaig col.locar-me el faristol -sembla que et protegeix tenir algo al davant :)- al costat de l'ordinador i tot sol.lucionat. Deep breath i vaig començar a parlar. Tot i la meva certa tranquil.litat, vaig viure una sensació que mai havia tingut. La boca se'm va assecar de mala manera. No tenia saliva, gens ni mica. Tenia la sensació que em costava vocalitzar aquelles paraules que el dia abans sortien de la boca sense cap mena de dificultat. Suposo també que al pensar tot això encara em va passar més, però no va impedir que continués amb la meva presentació. Vaig anar fent fins al final. La cosa era que just abans d'acabar la presentació parlava del contacte a Alemanya. En teoria, allà són Low Context, la qual cosa significa que no són de gaire "tocar", per entendre'ns. Vaig pensar que una bona manera d'il.lustrar això era ensenyant el video dels contactes entre en Sarkozy i la Merkel, que tan populars van ser a Europa un temps enrere. Aleshores vaig aprofitar per colar-los que era de fora. Els vaig dir que segurament ells que eren dels EUA i, com Alemanya, Low Context, trobarien perfectament raonable que és queixés de que la tocava massa. Però vaig explicar-los que jo, al veure-ho des de la perspectiva d'un país amb High Context, trobavem força absurd que es queixés per coses tan i tan simples. Després d'una reflexió en la que parlava que, al cap i a la fi, tot eren tan sols perspectives i que no hi ha res millor que una altra cosa, vaig posar punt i final amb un gran somriure. "Do you have any questions?". Silenci. Quan me n'anava a assentar, però, una noia va decidir-se a preguntar. Em va dir quines diferències trobava entre Catalunya i EUA. Buf noia, podies posar una pregunta més complicada?? Li vaig dir que tot, era diferent. Des dels carrers o les cases, passant pel menjar o la llengua, acabant per la manera de viure i com es comportava la gent. Tot és diferent, no es pot resumir en quatre paraules. Podria passar-me hores parlant entre diferències i no acabaria mai! Vaig posar-los alguns exemples i vaig donar la pregunta per resposta. I aleshores va ser quan una veu va dir algo com "Òstres, doncs has fet una molt bona feina eh, tot i ser de fora, felicitats", i a aquest comentari se n'hi van sumar de l'estil, i em van col.locar un somriure d'orella a orella d'aquells que no pots esborrar durant estona. Després, una vegada al meu lloc, fins i tot se'm va girar una noia i em va dir "Ei, doncs no tenia ni idea jo que fossis de fora, molt bé eh!". I res, que el somriure va quedar plasmat amb mi, i dins meu corria aquella sensació de sentir-te bé amb tu mateix, de sentir-te orgullós de tot l'esforç. Esforç que es veu recompensat quan, temps més tard, et donen una nota i els ulls se t'obren com dues taronges i el cor et fa PUM PUM i tens unes ganes inmenses de saltar d'alegria i de dir al món sencer que ets feliç, perquè a mi aquestes petites coses, aquestes recompenses, em fan feliç.

Està clar que tot acaba tenint recompensa. Tot, tot, i tot. De la manera que sigui :).



Demà més :), bona nit!