El meu país és tan petit que sempre cap dintre del cor...

...si és que la vida et porta lluny d'aquí

i ens fem contrabandistes,

mentre no descobreixin

detectors pels secrets del cor.

I és així, és així com m'agrada a mi

i no en sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré

malalt d'amor pel meu país.

D'una vegada per totes em dic que avui, que per fi puc dir que ja estic de vacances, dedicaré un trosset del meu temps a omplir aquest racó de món. Fa dies que ho tinc pendent, així és que tinc moltes coses atrassades. Avui serà un poti-poti de tot, és el què hi ha! Però, al cap i a la fi, què? :)

Crec recordar que l'última vegada que vaig escriure -i ai, tu, sona llunyà i dins meu em dic que no pot ser- va ser en algun moment d'Spring Break, moments de platgeta.. Després d'aquells n'hi va haver més, també amb en Shogo, la Sílvia, i aquesta vegada un afegit, un tal Shin. Van ser moments d'aquells de trencar, de relaxar-se i a la vegada de passar-ho bé!

Just la setmana després d'acabar Spring Break s'acostava Sant Jordi. Aquest, vulguis que no, és un dia especial. No pas pel llibre que potser regalaràs i per la rosa que segurament no rebràs, és més aviat pel simbolisme, per l'essència. Aquella sensació d'una Barcelona plena plena, amb llibres i roses per tot arreu, amb aquell ambient tant... diguem-ne especial. Tot i això, pensava que per lluny que fos aconseguiríem que Sant Jordi també arribés una mica a Califòrnia. De fet, amb l'Ariana i el Roger teníem planejat anar a Los Angeles al Casal Català, que per Sant Jordi fan un aplec. Però això encara no toca explicar-ho ara...

Aquells dies després van ser dies d'emocions fortes. A vegades una carta et pot canviar la vida en un instant. Pot fer que passis d'un estat normal a una eufòria extrema, amb un somriure plasmat a la cara. Altres vegades, una personeta també et pot canviar l'estat d'ànim. El dia d'eufòria extrema la Isaura em va dir que m'havia d'explicar alguna cosa, però que per aquell dia ja tenia prou emocions dins meu. Era cert, però em va deixar intrigada! Va afegir, a sobre, per fer-me picar encara més la curiositat: “És que quan t'ho digui t'agafarà un infart!”. I a qui no! L'endemà, un pic la vaig veure conectada vaig obrir-la de pressa i corrents i li vaig dir de parlar. Vam conectar l'skype i li vaig preguntar ansiosa que era allò tant emocionant que m'havia d'explicar! Em va deixar de pedra, realment era quelcom que no m'esperava per res del món: Em venia a veure, la molt boja!!! La veritat em va fer moltíssima il·lusió, i a qui no li en faria? Se'ns presentaven uns dies plens de planificacions, de pensar quan vindria, què faríem, on aniríem, què visitaríem i tota la pesca, però eren els passos previs a una visita totalment inesperada.

Uns dies abans de Sant Jordi la mare de la casa em va dir que tenia una carta, però al veure-la vaig adonar-me que no era normal. Era un paquet. Vaig obrir-la emocionada, sense saber pas què coi deuria ser. A dins hi havia, a banda d'un retall de diari que em va fer molta il·lusió, un regal on posava, explícitament, que no es podia obrir fins el dia de Sant Jordi. Estava intrigadíssima per saber què deuria ser, però no volia trencar la màgia del moment. El paper de regal transparentava una mica i tot, però no vaig voler fer l'esforç d'endevinar que hi havia a dins, hagués perdut l'encant i, de fet, valia molt més la pena esperar-me al dia.

Crec recordar que l'endemà, quan era a l'habitació tota tranquil·la, van trucar a la porta. Tornava a ser la mare i entre les mans duia un paquet, també per mi. Vaig mirar a la part de darrere: el meu germà gran. Un altre somriure se'm va dibuixar a la cara, mentre l'obria. Una vegada més, un cop el vaig tenir obert, hi havia tot d'adhesius avisant que no es podia obrir, tampoc, fins el dia de Sant Jordi. I quina mena de neguit rondava dins meu! Faltaven dies, encara, per Sant Jordi, i jo tenia ganes de saber què era allò que m'havien enviat tot pensant en mi.

Mentre l'espera es feia llarga, però, vaig decidir que volia celebrar una mica a la meva manera Sant Jordi, i que de pas faríem que algú més a Califòrnia també el celebrés. Així és que em vaig passar els següents dies escrivint un petit conte de Sant Jordi per tal d'arrencar algun que altre somriure. Si Sant Jordi era un dijous, el dimecres vaig quedar amb un noi altííssim de Suècia per donar-li el llibre que, l'endemà, pretenia que arribés a l'altre català que també viu a SLO. M'agrada escriure, m'agrada gaudir de les petites coses i, també, intentar fer que els altres somriguin. Si ho vaig aconseguir, jo ja sóc feliç.

Va arribar el dijous, era dia 23. De bon matí vaig obrir els meus ulls verds i vaig anar directe cap a la taula, on tenia els dos regals. Vaig agafar-los i vaig tornar a enfilar-me al llit. Vaig obrir el dels meus pares, que era el que havia rebut primer. No hi hagués pogut haver un altre llibre millor per regalar-me: El petit príncep. Justament uns dies abans el recomanava a algú com a petit detall, que sembla poca cosa però és molt gran, grandiós. És un dels millors llibres que hi ha :). Després de llegir-ne una dedicatòria molt bonica i fullejar-lo per recordar vells temps, vaig començar a desembolicar el segon regal. Era un cofre petitó petitó, molt maco. Vaig obrir-lo encuriosida i, a dins, m'esperaven dos petits detalls. L'un era una agulla en forma de rosa, molt adequat pel dia. L'altre era un llibret minúscul que gairebé no em cabia a les mans. Era una petita història que ja coneixia, però feia molt temps que no recordava. La Sandra l'havia trobat en un diari quan vivia a Huddersfield – aquelles casualitats de la vida, les dues cunyades havien passat per la mateixa ciutat perduda per Anglaterra- i li havia agradat tant que l'havia retallat i guardat per ocasions especials, sens dubte com la d'aquell dia. Amb aquests dos regals havia començat un gran Sant Jordi. Vaig mirar el rellotge i faltava poc per marxar cap a la uni, així que em vaig vestir per l'ocasió i em vaig col·locar l'agulla. A més a més, vaig fer unes quantes roses de felpa per donar a les noies de francès. Va ser un dia bonic, d'arrencar somriures, de recordar, de pensar, i d'aconseguir explicar aquesta cultura que tant m'estimo a uns americans que a vegades semblen molt ells, però en realitat sempre trobes gent que aprecia les petites coses que passen a la resta del món.

Aquell cap de setmana hi havia el Casal Català a Califòrnia així que dissabte de bon matí vaig agafar un tren per anar fins a Santa Barbara, on em vindrien a recollir en Nick i l'Ariana per anar cap a LA. Gairebé vaig fer tard al tren i, entre presses i estressades, vaig preguntar a una dona si aquell era el bus que havia d'agafar. Era molt simpàtica i em va dir que sí, que no m'estava pas equivocant i, a sobre, em va dir si em volia assentar amb ells. Anaven ella i les seves dues nenes petitones. No vaig poder dir que no, la situació em temptava. Vam passar-nos el viatge que es va fer curt per la diversió tot jugant a jocs, fent cabanyes entre els seients i cantant cançons. Després, el viatge de SB a LA es va fer relativament curt, també, perquè ja estava acompanyada i, a més, podia parlar amb català! Una vegada vam haver arribat, vam trucar al Roger per preguntar-li on era. Vés busca'l! [Avís, si veniu als EUA i voleu indicar a algú com arribar a un lloc, no prengueu com a referència un McDonalds, que segur que tots dos esteu davant d'un i no parleu pas del mateix!]. Finalment el vam trobar i, tots quatre al cotxe, vam enfilar cap a Orange County. Vam voltar una mica per aquí, una mica per allà, i vam fer un petit passeig per la platja, tot just abans d'anar cap a casa el Pere. Vam anar-hi i ens va explicar el plànning d'aquella nit. Primer de tot ens esperava un sopar amb un dels seus becaris i la seva mare. Vam anar a menjar sushi i va ser prou entretingut! Quan vam acabar, en Nick, l'Ariana, el Roger i jo vam anar a un teatre a veure El Fantasma de la Òpera. Era una versió muda, força antiga, i la banda sonora la tocava una orquestra en directe. Fotos, passejos pel gran teatre i bones converses van acompanyar-nos aquella nit, que vam acabar relativament d'hora.

L'endemà era diumenge i em vaig despertar de bon matí per anar a buscar la furgoneta on teníem tot el menjar per preparar les tres paelles que esperàvem amb ànsia. Després de quatre mesos podria tastar quelcom gustós, bo, una mica meu!! Va ser un viatge curt, ple d'emocions noves. Salts al cor, sensacions de tota mena i canvis de plans. Després de tornar a arribar a casa el Pere i acabar de fer un esmorzar-com-Déu-mana vam anar cap on es celebrava el Casal Català, en un dels barris xungos de LA. Vam mirar de no portar roba de certs colors -blau i vermell, crec recordar- i vam dirigir-nos-hi. Allà vam conèixer tots els becaris Balsells que estan estudiant a Irvine aquest any. Gent molt maca, la veritat és que sí. Penjar senyeres, mirar com preparaven la paella, però sobretot, sobretot, fer temps per degustar -i endrapar, devorar, no simplement menjar, no, no i no!- aquella paella que, tot hi haver estat preparada per un grapat de nois que hardly ever havíen preparat una paella, va sortir bona bona i bona! Una vegada més, les bones converses hi van fer molt i, cap a les quatre de la tarda -recordeu que buf, les quatre de la tarda ja és tard, home!!- vam decidir marxar cap a Santa Barbara. Com que encara faltava estona perquè el nostre bus marxés cap a San Luis, vam anar a casa de l'Ari i el Nick a sopar i a jugar una estoneta. Després van tornar-nos a acompanyar a l'estació. Van ser dues o tres hores de bus que van passar ràpid, parlant de tot i de qualsevol cosa. D'anècdotes i sensacions. De països i de diferents cultures. De nosaltres i dels altres. Vam arribar a SLO a les 12 de la nit i vam decidir tornar a casa caminant, de fet... tampoc era tant lluny. La nit va acabar aviat, em vaig posar al llit, vaig somriure i, seguidament, vaig aclucar els ulls. Havia estat una setmana molt intensa.