Aprofitant això que els americans n'hi diuen Spring Break, que vindria a ser una mena de setmana santa col.locada a on cada cole li dóna la gana, m'he fet una promesa a mi mateixa tot dient-me per què coi havia fet un blog si no hi escrivia. Si a sobre t'encanta, escriure, dona!! Doncs per què no ho fas? Fora presions i tonteries! :)
El cas és que tinc força coses a explicar-vos, però em sembla lògic seguir l'ordre en que havia pensat explicar-vos-ho i no avançar-me als esdeveniments. Hi haurà temps per tot, que encara queden dies de festa!
El cas és que fa dies us volia parlar -i d'això anirà aquesta entrada- de satisfacció personal. Ara ja en fa molts dies, però encara ho tinc del tot recent. Havia de fer una exposició oral per la classe de Comunicació Intercultural. El tema? Buf, senzillíííssim: La percepció del temps i del contacte a Alemanya. Reconec que pot sonar a xino, fins i tot avorrit. Però a classe haviem parlat molt del tema i ara només calia analitzar una mica la manera de fer d'Alemanya. Si us he de ser sincera, el tema en sí era molt interessant. Sobretot per mi, perquè Catalunya i EUA en aquest aspecte són molt diferents, i a mesura que hem anat aprofundint el tema a classe he estat capaç d'entendre una mica més aquesta gent que quan te la trobes et diu "How are you?" i, en comptes d'esperar una resposta, continuen caminant. El fet és que va arribar el dia abans de l'entrevista, dia 10 de Març -queda lluny, ho sé!!!-. Ho tenia tot enllestit així que vaig sortir de l'habitació en busca del meu pare americà, en John. El vaig trobar fent no-se-què i li vaig preguntar si li faria res que li llegís el meu speech, perquè em corregís els errors de pronunciació i, de pas, em digués què li semblava. Em vaig sentir bé fent-ho, sabent que ell m'havia dit que ho estava fent bé, em sentia més segura de mi mateixa. Així que, quan vam acabar, vaig decidir deixar-ho i anar-me'n a dormir.
Normalment sóc una persona MOLT nerviosa. M'hi poso amb facilitat, per tot. I encara més quan es tracta d'algo que he de fer. I ja no us explico si he de parlar en públic. Clar, la cosa encara empitjora si penses que hauràs de parlar davant d'una pila de gent nativa i que tu ets l'única estrangera. Si ja m'és difícil parlar davant de gent en la meva propia llengua, en anglès... què? Però aquesta vegada va ser diferent. El meu germà, el Dani, em va fer sentir bé quan em va dir... "A veure Lídia, ara imagina que estàs a cole i et ve una noia d'un altre país i comença a fer la mateixa exposició oral que estàs fent tu en espanyol o català. No fliparies de veure que està fent el mateix que tu i que se n'ensurt?? Segur que la valoraries un munt i te la miraries amb uns altres ulls." Em vaig posar en situació, i sí. Crec que li donaria molta importancia a l'esforç que estaria fent. Així que em vaig dir a mi mateixa que no havia de tenir por. Al cap i a la fi, ningú s'ha mort per fer un speech, encara, no? -no em sigueu els tipics que volen fer la punyeta i ara m'expliqueu la història de ves-a-saber-qui que va morir així, va! jaja-. Així doncs, vaig sortir de casa l'endemà al matí en direcció cap al bus. Una tranquil.litat sorgida de no-sé-on em perseguia. No estava pas nerviosa. Bé, no us enganyaré, una mica. Però només una mica, aquell punt just que fins i tot és positiu, que et fa adonar que encara ets persona. Vaig arribar a classe i encara hi havia la resta de gent dins la classe, i em vaig haver d'esperar una mica. En Philip, l'home que estudia francès amb mi, va passar per davant i em va saludar amb el seu sempre amable "Bon dia!" en un català gairebé perfecte. A i 20 van sortir els estudiants de la classe i jo m'hi vaig esmunyir. Només hi havia el profe. Vaig enxufar el meu mp3 a l'ordinador per rescatar-ne el power point que esperava que els despistés una mica i es fixéssin una mica més en ell que en mi. Vaig assentar-me al meu lloc i poc a poc la classe es va anar omplint de gent. Desitjava que fos un d'aquells dies en que a la gent li fa mandra d'anar a classe, però no, erem dimecres no divendres. No passa res, sortirà bé, em deia a mi mateixa. Quan l'agulla del rellotge va marcar les 10 i 30 minuts exactes, el profe va dir que els que ens toqués presentar aquell dia sortíssim al davant. Només em vaig aixecar jo, es veu que els altres dos no havien vingut. El profe em va donar el privilegi de parlar durant 40 minuts, si volia, cosa que li vaig dir que no feia falta, però que moltes gràcies, jaja. Per si la cosa no fos poc, algú encara havia preparat un altra entrebanc per fer-me les coses una mica difícils -no ho va aconseguir, no patiu!!-. Es veu que el petit "comandament a distancia" que es fa servir per anar passant les diapositives del power point... havia estat robat. Així que vaig haver de passar cadascuna d'elles amb les tecles de l'ordinador. No hi va haver problema, vaig col.locar-me el faristol -sembla que et protegeix tenir algo al davant :)- al costat de l'ordinador i tot sol.lucionat. Deep breath i vaig començar a parlar. Tot i la meva certa tranquil.litat, vaig viure una sensació que mai havia tingut. La boca se'm va assecar de mala manera. No tenia saliva, gens ni mica. Tenia la sensació que em costava vocalitzar aquelles paraules que el dia abans sortien de la boca sense cap mena de dificultat. Suposo també que al pensar tot això encara em va passar més, però no va impedir que continués amb la meva presentació. Vaig anar fent fins al final. La cosa era que just abans d'acabar la presentació parlava del contacte a Alemanya. En teoria, allà són Low Context, la qual cosa significa que no són de gaire "tocar", per entendre'ns. Vaig pensar que una bona manera d'il.lustrar això era ensenyant el video dels contactes entre en Sarkozy i la Merkel, que tan populars van ser a Europa un temps enrere. Aleshores vaig aprofitar per colar-los que era de fora. Els vaig dir que segurament ells que eren dels EUA i, com Alemanya, Low Context, trobarien perfectament raonable que és queixés de que la tocava massa. Però vaig explicar-los que jo, al veure-ho des de la perspectiva d'un país amb High Context, trobavem força absurd que es queixés per coses tan i tan simples. Després d'una reflexió en la que parlava que, al cap i a la fi, tot eren tan sols perspectives i que no hi ha res millor que una altra cosa, vaig posar punt i final amb un gran somriure. "Do you have any questions?". Silenci. Quan me n'anava a assentar, però, una noia va decidir-se a preguntar. Em va dir quines diferències trobava entre Catalunya i EUA. Buf noia, podies posar una pregunta més complicada?? Li vaig dir que tot, era diferent. Des dels carrers o les cases, passant pel menjar o la llengua, acabant per la manera de viure i com es comportava la gent. Tot és diferent, no es pot resumir en quatre paraules. Podria passar-me hores parlant entre diferències i no acabaria mai! Vaig posar-los alguns exemples i vaig donar la pregunta per resposta. I aleshores va ser quan una veu va dir algo com "Òstres, doncs has fet una molt bona feina eh, tot i ser de fora, felicitats", i a aquest comentari se n'hi van sumar de l'estil, i em van col.locar un somriure d'orella a orella d'aquells que no pots esborrar durant estona. Després, una vegada al meu lloc, fins i tot se'm va girar una noia i em va dir "Ei, doncs no tenia ni idea jo que fossis de fora, molt bé eh!". I res, que el somriure va quedar plasmat amb mi, i dins meu corria aquella sensació de sentir-te bé amb tu mateix, de sentir-te orgullós de tot l'esforç. Esforç que es veu recompensat quan, temps més tard, et donen una nota i els ulls se t'obren com dues taronges i el cor et fa PUM PUM i tens unes ganes inmenses de saltar d'alegria i de dir al món sencer que ets feliç, perquè a mi aquestes petites coses, aquestes recompenses, em fan feliç.
Està clar que tot acaba tenint recompensa. Tot, tot, i tot. De la manera que sigui :).
Demà més :), bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada