les flors estan obertes
veniu i oloreu, correu!!
El mes passat va arribar la primavera. És una d'aquelles estacions boniques. Comença a fer bo i tot es veu amb uns altres ulls, els colors es comencen a apoderar del paisatg
e. Recordo aquells dies com si fos ara. Estava a la meva habitació quan vaig mirar per la finestra: feia un sol esplèndid. Al meu costat tenia una floreta ben bonica que l'Angie, la meva germana, m'havia regalat. Em vaig mirar al mirall i vaig somriure. Vaig agafar la càmera de fer fotos i la flor i vaig sortir al carrer, davant de casa. La gespeta em cridava amb totes les seves forces i vaig estar una estona fent fotos i simplement gaudint de la primavera.
e. Recordo aquells dies com si fos ara. Estava a la meva habitació quan vaig mirar per la finestra: feia un sol esplèndid. Al meu costat tenia una floreta ben bonica que l'Angie, la meva germana, m'havia regalat. Em vaig mirar al mirall i vaig somriure. Vaig agafar la càmera de fer fotos i la flor i vaig sortir al carrer, davant de casa. La gespeta em cridava amb totes les seves forces i vaig estar una estona fent fotos i simplement gaudint de la primavera.El dia 21, a més a més, va ser l'aniversari d'una gran persona que estimo moltíssim, el meu pare. Estava clar que li havia de preparar alguna cosa. Tot va començar amb una graan carta, passant per diverses endivinalles i corredisses per casa -jo no hi era, però ho vaig preparar, i això em van dir :)- i acabant amb un video amb fotos ben bonicot. Res de l'altre món, mira't des de fora, però si tot plegat ho banyes amb molt sentiment, la cosa canvia. Recordo bé quan vaig escriure la carta. Faltava pocs dies perquè fos l'aniversari i, per tant, havia d'enviar la carta aquell mateix dia. Quan vaig acabar les classes i m'estava esperant a la parada de bus, vaig treure paper i boli i vaig continuar escrivint la carta que havia començat a casa. Era senzilla, només recordava mil moments passats amb ell. Des d'estones al riu, on ens divertiem llençant un tronc i corrent cap a l'altra cantó a recollir-lo, passant per les nostres enfadades de pare-filla, acabant per algun sopar que mai oblidaré. Pensant i pensant, en ell i en els meus pares en general, em van venir moltes ganes de plorar. Era un plorar d'emoció, no pas de tristesa. Estava envoltada de gent però va ser com... "i què? El cos em demana que plori, doncs ho faig i no me n'avergonyeixo". Així que entre les mirades d'uns quants desconeguts quotidians, dels meus ulls van començar a caure llàgrimes i més llàgrimes pensant que, de gran, si mai em caso, vull poder ser una mica com ells :). De tot cor ho deia.
Al cap d'un parell de
dies, cap el 24, va arribar a casa la Misa, una noia japonesa que també havia viscut a la familia. Es veu que després va canviar de ciutat i va marxar. Tenia tan sols 17 anys, justament els va fer el mateix dia que jo, el 12 de Gener. Vaig pensar que no sabia si jo ser
ia capaç de fer el que estic fent amb 17 anys. D'acord que no en tinc gaires més, però, vulguis que no, dos anys són dos anys! El cas és que, tot i que no parlava gaire i no feia més que somriure i mirar-me -els japonesos crec que en general són així, somriuen molt, permanentment-, vam caure'ns prou 
bé. Així doncs, aquell dia també vam estar fora la gespeta fent-nos fotos. Sobretot amb l'Angie vam fer un bon reportatge! Al principi no acabavem de congeniar gaire amb ella, però ara la cosa ha anat canviant, mica a mica. Ens entenem bé, sóc quasi quasi com la seva germana gran, i això mola! Potser perquè jo sempre he estat la petita i ara em ve de gust ser la gran.
dies, cap el 24, va arribar a casa la Misa, una noia japonesa que també havia viscut a la familia. Es veu que després va canviar de ciutat i va marxar. Tenia tan sols 17 anys, justament els va fer el mateix dia que jo, el 12 de Gener. Vaig pensar que no sabia si jo ser
ia capaç de fer el que estic fent amb 17 anys. D'acord que no en tinc gaires més, però, vulguis que no, dos anys són dos anys! El cas és que, tot i que no parlava gaire i no feia més que somriure i mirar-me -els japonesos crec que en general són així, somriuen molt, permanentment-, vam caure'ns prou 
bé. Així doncs, aquell dia també vam estar fora la gespeta fent-nos fotos. Sobretot amb l'Angie vam fer un bon reportatge! Al principi no acabavem de congeniar gaire amb ella, però ara la cosa ha anat canviant, mica a mica. Ens entenem bé, sóc quasi quasi com la seva germana gran, i això mola! Potser perquè jo sempre he estat la petita i ara em ve de gust ser la gran.El dia 28 de Març, un dissabte, era l'aniversar
i de la Becky, la mare. Ens van dir si ens venia de gust anar prop de Hearst Castle, a una platja on, en aquesta època de l'any, hi ha molts lleons marins. Vam dir que sí sense dubtar gens ni mica!! Així que, de bon matí, vam enfilar cap allí. Vam arribar a la platja, crec que es deia "San Simeon" i era realment espectacular! Hi havia una pila de lleons marins a la sorra. No es podia baixar a baix, hi havia una mena de p
assarel.les des d'on els podies veure, però no s'hi podia anar. De fet és lògic. D'una banda estaven com a "protegits" i, de l'altre, mai se sap si t'haguéssin pogut fer res. Després de fer unes quantes fotos i rondar per allà, vam tornar a pujar al cotxe i vam anar fins a un indret proper, amb 
unes vistes precioses. Realment va valdre la pena l'excursioneta. Cap a les 12 del migdia vam tornar cap a San Luis, on vam arribar al cap d'una hora més o menys. Va ser una experiència maca, si més no per veure coses noves, d'aquelles que segurament no acostumes a tenir i qui sap si mai repetiràs. Deu ser cosa d'aprofitar el moment i gaudir-ne al màxim, allò que se'n diu Carpe Diem... :)
i de la Becky, la mare. Ens van dir si ens venia de gust anar prop de Hearst Castle, a una platja on, en aquesta època de l'any, hi ha molts lleons marins. Vam dir que sí sense dubtar gens ni mica!! Així que, de bon matí, vam enfilar cap allí. Vam arribar a la platja, crec que es deia "San Simeon" i era realment espectacular! Hi havia una pila de lleons marins a la sorra. No es podia baixar a baix, hi havia una mena de p
assarel.les des d'on els podies veure, però no s'hi podia anar. De fet és lògic. D'una banda estaven com a "protegits" i, de l'altre, mai se sap si t'haguéssin pogut fer res. Després de fer unes quantes fotos i rondar per allà, vam tornar a pujar al cotxe i vam anar fins a un indret proper, amb 
unes vistes precioses. Realment va valdre la pena l'excursioneta. Cap a les 12 del migdia vam tornar cap a San Luis, on vam arribar al cap d'una hora més o menys. Va ser una experiència maca, si més no per veure coses noves, d'aquelles que segurament no acostumes a tenir i qui sap si mai repetiràs. Deu ser cosa d'aprofitar el moment i gaudir-ne al màxim, allò que se'n diu Carpe Diem... :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada