Volant, volant...

...sempre amunt, sempre amunt,
nanana!!

[escrit el 26 de juliol]

Fa tants dies que no escric que ja no sóc ni capaç de recordar on ho vaig deixar. En aquest precís moment sóc dalt l'avió, acabem de deixar Orange County als nostres peus i ens disposem a sobrevolar d'Oest a Est tot Estats Units. No em puc creure que sigui aquí, ja. JA! Però si fa no res estava volant en direcció contraria! Mare meva, el temps VOLA! Bé, anem a pams, que encara no és moment de posar-nos nostàlgics ni sentimentals -encara, si més no, tot arribarà, jaja.

Tot just dijous passat, dia 23, vaig acabar les classes a Cuesta College. Precisament dijous tenia l'examen final. També se'm va fer estrany que ja s'acabés. Feia quatre dies em queixava que la classe era super dura i que em costaria molt, i ara... La veritat és que estic orgullosa d'haver fet aquesta classe. En un primer moment em volia morir, no exagero. El primer dia de classe hagués donat el que fos per sortir corrents, però no ho vaig fer. I ara penso que va ser una bona decisió. No va ser fàcil, però diuen que com més esforç, més recompensa, no? La resta d'estudiants gairebé tots eren natius. Què coi hi feia jo en una classe d'anglès on tots eren natius?!?! Doncs mira, aprendre. I aprendre moltíssim. El primer dia recordo que vaig intercanviar quatre paraules amb una noia. Era d'indonèsia i es deia Dahlia. Em va semblar simpàtica i ben aviat vam començar a parlar. Un dia em va proposar d'anar a fer un hike, el Bishop's Peak. Era una excursió pendent així que li vaig dir que i tant! A partir d'aquell dia vam anar fent coses. Que si sortir a dinar o sopar, que si anar de compres, cuinar menjar català o d'Indonèsia o quedar-me a dormir a casa seva. Molta gent -sobretot americans- no es poden creure que en qüestió de dies puguis arribar a congeniar tant amb una persona. Les relacions són diferents, aquí; crec que ja us ho he explicat més d'una vegada. El que ells en diuen amics per nosaltres serien més aviat “coneguts” i els fan i desfan com si res. Amb la Dahlia va ser diferent. Potser ho va fer que les dues tenim una cultura diferent a l'americana i això va permetre que ens entenguéssim des d'un primer moment. I que bé! Algú a qui trucar a qualsevol hora i dir: ei, anem aquí o allà? Algú a qui sentir proper, amb qui poder confiar. Algú que, literalment i figurat, era allà per donar-te la mà quan calgués. No sé gaire perquè sempre anàvem agafades de la mà. Ves, no és pas tant raro, no? Com aquell qui abraça o el que sigui. Era divertit, però, fixar-te en la cara de la gent. Acostumaven a mirar-nos amb cara moolt estranya. Hey, què passa?? No podem anar agafades de la mà o del bracet? Ja malpensaven. Doncs que facin, que jo duia un somriure plasmat a la cara i no deixaria pas que me'l traguessin. La veritat em feia pena pensar que marxava i que deixaria aquella amistat. Si, d'acord, ens vam prometre tornar-nos a veure, però... em fan por aquestes promeses. La fent, amb el temps, les oblida. Acostuma a ser l'emoció del moment la que et fa dir coses així. Sempre que ho dic ho faig perquè ho crec realment, penso que ho vull fer algun dia. Però cadascú agafa un camí diferent i moltes vegades ens oblidem de les coses que hem dit un dia qualsevol, potser entre llàgrimes. La Dahlia l'últim dia em va donar una carta. No esperava pas res, i em va sorprendre! Em va dir, però, que no la mirés fins l'endemà al tren...

La tarda de dijous va ser caòtica. Fer maletes i maletes i estressar-me veient que no sabia on coi posar les coses, o que potser tot plegat em pesaria massa. Cap allà les 4 vaig anar amb l'Angie a downtown. Allí esperaríem l'Aaron, un noi amb qui s'agraden. Tot plegat em fa gràcia. Es compliquen la vida com una mala cosa... Però qui no ho ha fet, eh? Vam anar a l'Starbucks i vaig riure com feia temps que no feia!! Després vam anar a una botiga a comprar el meu regal de comiat. L'Angie fa uns dies em va dir: “Lídia, t'he de comprar algo com a regal, què vols??”. Vaig pensar: “Tonta, què fas dient-m'ho?? Si no ho haguessis fet hagués estat totalment una sorpresa!”. Però, anyways, vam acabar comprant un vestit molt bufó i anant cap a casa, on encara m'esperaven les meves dues maletes. Abans d'anar a dormir vam estar tots al menjador, menjant cookies i xerrant un rato. Després va venir la sessió de fotos amb tota la família i, finalment, pensava que ja seria hora d'anar a dormir, però no. El John em va dir: “La Becky i jo havíem pensat, si no et fa res, de fer una pregaria tots junts per tu, et fa res?” i jo, evidentment, vaig dir-los que no. Així que ja ens veieu als tres assentats al sofà, caps cots i resant perquè tingués un bon viatge i arribés sana i estalvia. Ara per ara funciona ;).

L'endemà em vaig despertar d'hora. Ja ho tenia gairebé tot enllestit però volia parlar amb la mare. Era l'última vegada que parlaria amb ella abans de tenir-la davant i abraçar-la ben fort. Crec que estava més nerviosa ella que jo. Fins i tot em va dir: “Saps? Estic una mica trista i tot. És clar que vull que tornis, però et veig tant feliç aquí que no voldria que se t'acabés mai. Però després penso que et tindré aquí, i que anirem aquí i allà i ens ho passarem bé i ja estic contenta”. No és bonic? Si una cosa els agrairé tota la vida als meus pares és que pensessin primer en la meva felicitat. Cada dissabte rebia, sens falta, una carta de ma mare. Fa unes setmanes, potser ja mesos, l'última acabava amb una frase que no oblidaré mai: “T'estimo moltíssim. No m'importa la distància si tu ets feliç”. Ja us ho he dit milions de vegades, però una vegada més mai fa mal. Infinitissimes gràcies per tot. Jo també us estimo molt.

A les deu del matí d'aquell divendres 24 de Juliol vaig anar cap a l'estació de trens. Primer havia d'agafar un bus fins a Santa Barbara i aleshores canviar a un tren fins a Irvine. Algú em pot explicar per què al tren et fan pujar les maletes al pis de dalt i no deixen que les deixis a baix?!!!!!!! En serio, els vaig maleir amb totes les meves forces. Duia dues maletes d'uns 20 kg cadascuna, una motxilla i l'ordinador. Com volien que pugés les escales aquelles?! Però, una vegada més, ho vam fer. Sort d'un noi que em va ajudar, que si no dic.. aquí em quedo, jaja. Vaig marxar a les 10 del matí i vaig arribar a Irvine a les 6 de la tarda, on m'esperava el Pere. Vam anar cap a casa seva i, després de sopar una mica, vaig anar al llit.

Ahir dissabte, vam anar amb la Donna i el l'Iggy, el gos, a Huninton Beach. Va ser impressionant. Hi havia una competició de surf i les onades eren immenses!! Vam passar tot el matí allí i, al vespre, el Pere i jo vam anar a veure un show sobre el Frank Sinatra. Segurament era la noia més jove de tot el teatre, perquè no crec que interessi a gaires joves.. jaja, però va estar molt, molt bé. A la nit, una vegada el show va estar acabat vam tornar cap a casa i cap al llit s'ha dit.

Aquest matí, dia 26, m'he despertat a les 5. Ho he enllistit tot i un shuttle m'ha vingut a buscar per portar-me a l'aeroport. I aquí estem... volant. :)

Ens veiem d'aquí unes horetes...!!! Un petó!