què passa amb Califòrnia i tots els boys de la beach

[...] D'acord que les xicotes amb biquini i patins
són molt més llançadetes que no pas les d'aquí
però una bona pubilla no té res que envejar
si és que la pots convèncer després de molt xerrar...

Fa un parell de cap de setmanes -i aquí es demostra la meva poca freqüència escrivint.. perdoneu!-, el divendres va venir la noia colombiana a la meva habitació. Va dir-me que els de la seva escola se n'anaven a Disneyland, si hi volia anar. Perquè no? - vaig pensar. Així que li vaig dir que i tant!!

L'endemà haviem de marxar de bon matí, però primer els pares ens van preparar un bon esmorzar dient que ens esperava un dia llarg... A tres quarts de 8 del matí ja erem davant l'escola, on ens vam trobar amb la Meg, una japonesa que també venia. Al cap de poc van arribar amb una furgoneta en Thomas i la Jitka, una parella vinguts de la República Txeca molt macots. Vam pujar i vam recollir els altres, dos nois -no em feu dir d'on eren, asiàtics, això si- i una altra noia. I vam marxar direcció Los Angeles! Va ser un viatget llarg, unes 4 hores, però va passar relativament ràpid, entre xerrar amb la Sílvia -la noia colombiana que viu amb mi- i observar aquell paisatge, i sense gairebé adonar-nos-en ben aviat vam entrar a aquesta grandioosa ciutat que en diuen L.A., plena de cotxes i cotxes, fins i tot veient, a la llunyania, unes lletres blanques en una muntanya on deia "Hollywood".

Vam dirigir-nos cap a Disneyland, on ens esperava una tarda totalment de ficció. Vam pujar a unes quantes atraccions com la dels Pirates of the Caribbean, Indiana Jones, Finding Nemo o d'altres que ja no en recordo el nom. La veritat estaven força currades en quant a ambientació i tota la pesca, però tampoc era res de l'altre món -potser és que sempre havia pensat "ohh Disney, Disney" i te'n fas unes expectatives massa bones i després creus que tampoc n'hi ha per tant-. En qualsevol cas, ens vam divertir força tot i la gentaaada que hi havia, no em vull imaginar com està de ple durant les vacances de Nadal...

Quan ja era fosc i negre, vam tornar cap a la furgoneta i ens vam dirigir a un hotel. Després de fer les nostres conxorxes, vam quedar-nos clapats ben rapid després d'un dia molt intens. Ens vam llevar de bon matí i, després d'un bon esmorzaró a l'hotel, vam encaminar-nos cap a Santa Mònica. Us enrecordeu de Los vigilantes de la playa? Jaja, doncs allí era on els gravaven. Però la veritat és que no vam veure ni Pameles amb banyador vermell, ni noies amb biquini i patins, ni gaires surfistes guapots. Però béé, vam gaudir de les vistes, ens vam fer alguna que altra foto i, al cap d'una estoneta, vam decidir anar fins al famós Hollywood. Vam estar una hora en bus per arribar-hiii!!! Però suposo que és alguna cosa que s'ha de visitar. No té gaire res de l'altre món: un carrer amb estrelles al terra, l'edifici on s'hi celebren els oscars i una pila de persones disfressades de personatges de pelis. Però té el seu què! Una vegada vist l'espectacle, vam tornar cap a Santa Monica on vam esperar que en Thomas i en Wei Wei tornéssin de Magic Mountain -un gran parc d'atraccions que tenien ganes de visitar-. Era ja ben entrada la tarda quan vam enfilar, altra vegada, cap a San Luis, en un viatge que es va fer molt curt gràcies a la son que arrossegavem.

I ben aviat va començar una setmana que es presentava llarga i amb nervis de presentacions. Peeeeeerò això serà després, en una altra actualització, perquè hi ha molt per parlar... :) Intentaré no tardar gaire a tornar a escriure, que em queden coses pendents! Un petó!

No hi ha ningú, està plovent...

...tot té un breu matís de gris
és per això que em sento trist.
Si de cop s'acabés la mala sort...

Acabo a corre-cuita les preguntes de la classe d'anglès perquè estava convençuda que encara podria agafar el bus. Surto de la classe. Miro el rellotge: les 6 menys un minut. El bus sempre passa a l'hora que vol, segur que encara hi soc a temps. Em poso a córrer fins que veig la parada de bus. És buida: mala senyal. Al cap d'un segon veig passar per la carretera el meu bus: 12A cap a San Luis. Per dos minuts i se m'ha escapat davant dels nassos!! M'estava maleïnt els ossos quan, de sobte, es posa a ploure a bots i barrals. I el millor? No tenia paraigües! En aquell moment no em preocupava, estava sota cobert, però quan arribés a SLO i hagués de caminar 15 minuts sota la pluja... ja veuriem què passaria.

De sobte, però, s'acaba la mala sort. Arriba un noi ben guapot. Ronda una mica per allà i al cap d'uns instants em pregunta quin bus espero. Li dic que el de SLO, però que em sembla que ja ha passat. Aleshores ell em diu que també va a San Luis, que està esperant una amiga que l'hi portarà i que, si vull, que també m'hi poden m'acompanyar a mi. Així que mentre esperavem l'amiga hem començat una bona conversa. John, en deia. I dintre meu pensava que, al cap i a la fi, G's i J's s'assemblen força, no? Jaja.

Després d'haver parlat d'on veníem, d'on erem, què estudiavem, o què coi ens havia portat a aquell precís indret, ha arribat la noia amb el cotxe. En John obre la porta i li diu:

-Acabo de conèixer aquesta noia, es diu Lídia, et fa res si la portem a casa?

I cap problema tu! Així que he tingut una bona tornada a casa. Mentre estavem per la carretera es gira en John i diu: "Ostres, estic content que avui hagi decidit esperar-me a aquesta parada de bus, que no és precisament la més maca, i ens haguem pogut conèixer!" :) Després m'han preguntat on vivia.. i no coneixien el carrer, així que els he dit que em podien deixar per allà perquè era molt aprop i hi podia caminant. Però salta el John i diu: "Però si està plovent! Indica'ns i t'hi portem." Així que els he guiat fins al carrer principal proper a casa meva. I els he tornat a dir que vivia a dos carrers, que ja baixava allà. I salta el John altre cop i diu que no, que ni pensar-ho, que em deixen just davant la porta de casa. Així que fins allà m'han portat i m'he despedit amb un miiiil mercis i encantada! A veure si ens veiem algun dia d'aquests per la uni.. :)

Són tot un món, aquests americanots, definitivament!

I res, que entre això i notes ben positives, he acabat el dia amb un somriure. I que bé! :)))

Si no fos per la màgia d'aprendre...

...aprendre a mirar,

aprendre a somriure,

aprendre a estimar,

aprendre a viure...!

De cada petita cosa en podem aprendre quelcom, segur. Només cal anar amb els ulls ben oberts, les orelles parades i la resta de sentits a l'espera :).

Avui a la nit, tornant cap a casa, pensava que necessitava sentir. Molt sovint ho necessito. Sempre duc els meus ulls verdcel ben atents per tal de poder copsar tot petit detall. A vegades necessito tancar-los i caminar a les palpentes tan sols per deixar-me endur pels sorolls del meu entorn; són diferents també, és curiós. Les olors... uhm... soc d'aquelles persones que va pel carrer i no pot evitar pensar "Aquesta és la olor de l'habitació d'Anglaterra" o "aquesta olor... la portava algú de la colla", o infinitat de coses així. De fet... puc recordar molts moments de la meva vida per la olor, la meva propia olor. Sona estrany, freaky, o digueu-li com vulgueu, però és així. Les meves etapes es basen, moltes vegades, en olors :P. Us ho deia al principi, aquí tot es diferent, i també el tacte o el gust. Lo bo de tot plegat és ser capaç de trobar-hi el costat positiu, perquè també hi ha moltes coses bones, i guardar tot això a la butxaca de coses-útils-que-a-vegades-no-t'ho-sembla-però-algun-dia-acabes-aprofitant!

Bé... pel que fa a la meva vida aquí, el divendres vaig tornar a sortir amb els meus latinos ;). Em van passar a buscar l'Ari, el Nick i el Roger prop de les 7 i vam anar a sopar a un restaurant italià a downtown, amb l'Efren i la Jèssica, també. Va ser un soparó tranquil·let però ben bo, i la companyia hi feia molt :). Parlant de diferències, ara us en contaré una altra! Quan vam anar a sopar, ens van portar un plat tan inmens que no me'l vaig poder acabar. Doncs voilà, va venir el cambrer i em va dir si volia una capsa per endur-m'ho. Aquí és una cosa ben normal, i en canvi a Catalunya no sé si ho he vist mai encara... :) Així que em van portar la capseta i mira, l'endemà vaig tenir un dinar ben bo, jaja. Després del soparó, vam anar a Cal Poly a jugar a billar. Aquesta colla sempre em porten a fer coses que mai he fet... ja els ho vaig dir! Però són bons mestres i me'n vaig mig-ensortir!! El que compta és passar-ho bé i divertir-se, i això vam fer, sens dubte!

La resta de la setmana ha passat molt fugaçment, sembla que el temps se m'escola per tot arreu sense adonar-me'n! Ahir dimecres vaig, finalment, comprar-me un mobil. Per variar, la cosa aquí no té res a veure amb casa nostra... En primer lloc, aquí tothom té, com aquell qui diu, contracte. Així que gairebé no saben el que és això dels mòbils amb saldo, o de prepagament; però en vam trobar!! Així que per ben poc tinc un mobil per si algú em vol localitzar... jaja. Desavantatge? Aquí pagues fins i tot quan reps un sms!! Oix, que va malament aquest país, tu!! Però enfi... never mind. També ahir vaig anar a Cuesta, a la nit, a veure el partit de basquet contra els West Los Angeles, si no recordo malament. És graciós perquè gairebé tot l'equip de basquet és estranger, tots internacionals menys un parell o tres. I, evidenment, la representació catalana no hi podia faltar...!

Aprofito també, ja que hi som, per presentar-vos el que durant gairebé dos mesos ha estat el mei veí d'habitació, el Shogo! És japonès, té uns 26 anys i és prou simpatic. Sempre em diu que he d'estudiar japonès, i quan li dic que és massa difícil em diu: Yes, but you can do it! És un flipat del surf, cada dia se'n va a la platja, li encanta! I gràcies a ell també he conegut una miiiqueta de la cultura japonesa. Són tot un món, també. El cas és que aquest diumenge se'n va de casa. Es veu que ha trobat un apartament o algo i que li ve més de gust anar a viure sol. Suposo que està bé, però pobre.. no sé com s'ho farà! Sempre té problemes :P i com que li coosta entendre l'anglès, doncs buf! Fa uns dies va tenir un mini-accident amb el cotxe, va picar amb el seu amic. Fa posa una setmana li van posar una multa. I fa un parell de dies una altra!! Com que no se n'entera dels senyals, doncs així anem.. aiaiaiaiii! El cas és que es veu que, casualitat de la vida, una noia de Colòmbia estava buscant allotjament. I com que el Shogo marxa... vindrà ella. Només sé que tindrà més o menys la mateixa edat que jo. A veure si és maca i ens avenim!

Avui tenia com a última classe anglès, i la profe no s'ha presentat... D'una banda ha fet ràbia, perquè m'havia esperat 3 hores al campus per no res! Però prenent-m'ho amb filosofia, he plegat molt abans! Així que era al bus de tornada a casa quan, de sobte, dic... som dijous: és Farmer's Market!!! I quan he baixat del bus, me n'hi he anat a fer un cop d'ull. Una vegada més no m'he pogut resistir a enregistrar petits detalls... i a fer alguna que altra foto, està clar. Suposo que la gràcia també és anar-hi amb bona companyia, passar un bon rato, escoltar musiqueta, i tota la pesca... però ha estat bé! A veure si ho repetim.

I bé, ja paro que comença a ser tard... Per cert, ahir va fer 2 mesos des que vaig marxar! Us n'adoneu? Jo no, no en sóc pas conscient! Però si d'aquí res ja tornaré a ser a Catalunya!! Haurem d'aprofitar el temps! :P

Cuideu-vos i mireu i somrigueu i estimeu i visqueuu!!! :)

Si vols inventar colors...

...tu i jo podem pintar-ho tot.
Si el que vols és pintar
girat cap per avall fes servir els teus cabells
com un nou pinzell,
pinta un somriure al Sol que ho vegi tothom.


A vegades un instant que no t'esperes pot ser capaç d'arrencar-te un somiure. L'altre dia, a classe de francès, no vaig poder-me estar de gravar això:



De tant en tant, la profe ens posa música francesa mentre va preparant les coses. A vegades també ens porta alguna cosa de menjar tipica de França. L'altre dia, amb l'excusa de celebrar els aniversaris del Gener i Febrer, ens va preparar una Charlotte au chocolat, francament bona, no us diré que no.

Abans de sonar la cançó que us he deixat més amunt, va sonar La vie en rose. Durant una estona vaig deixar d'estar a Califòrnia per volar fins a la France, aquest racó de món on parlen une très belle langue que em té encisada. Pel meu cap van passar tot de pensaments diversos. Des de certes notes de Yann Tiersen, passant pels petits detalls d'Amélie, acabant per recordar un magnífic concert d'en Comelade que ens va fer posar la pell de gallina..

El mateix dia, casualitat de la vida, un altre moment de música improvitzada em va fer somriure altra vegada. Vaig acabar l'última classe i em vaig dirigir cap a la parada de bus, tot i que encara faltava una estona perquè passés. Hi havia gent però estava cansada, així que em vaig assentar al banc, al costat d'un home que ja havia vist més d'una vegada. De cop i volta, i com aquell qui no vol, l'home obre la funda de la seva guitarra, la treu, es posa l'harmònica a la boca, i comença tocar una cançó. Evidenment tothom se'l mirava i jo, a part de somriure, no vaig poder evitar gravar aquell instant.

Segurament us pot semblar -o fins i tot a mi, a vegades- una tonteria, un moment de no-res sense importància. Però suposo que en el moment en que, sigui pel motiu que sigui, em fa sentir bé, deixa de ser una tonteria -oi?-.

I suposo que és en estones així que se m'acudeixen les meves idees diferents, com la de fer màgia i enviar un regal a una personeta que feia l'aniversari :). Parlar per l'skype i dir-li "Anna, m'has de fer un favor!! Baixa a baix el carrer!!". I que, coneixent-la, s'emocioni abans d'hora i estigui tota nerviosa dient "Aiiiii Lídia!!!! Em fas por!". I que baixi al carrer, i es trobi el meu regal, i pugi somrient. Ho veus, com hi sóc? :)

No res... ja gairebé s'ha acabat el cap-de-setmana-llarg que tantes ganes tenia que arribés. No ha sigut emocionant, ni interessant, ni res de l'altre món. Però a la meva manera he anat fent petites coses que m'enriqueixen. I això és l'important, no?

- Nunca lo entenderás si no vas más despacio, amigo mío.
- ¿Qué quieres decir?
- Quiero decir que vas demasiado deprisa. Apenas miras las fotos.
- Pero si todas son iguales.
- Son todas iguales, pero cada una es diferente de todas las demás.

SMOKE, una pel·lícula basada en el "Conte de Nadal de l'Auggie Wren", de Paul Auster

Your mind is like a parachute...

...it only works when it's open.

Són les 8:58 del vespre -de la nit, que considereM aquí- i avui em penso passar del pressupost i anar a dormir més tard per poder dedicar una estona a aquest trosset de mi mateixa. Tinc una mica la sensació que no acaba de donar el fruit que m'agradaria. Els que segurament estareu llegint això sabeu de sobres com m'encanta escriure... i tinc la sensació que no aprofito del tot aquesta eina que tinc per explicar-vos el que em va passant. Suposo que el fet que sigui un "blog" sona com a serio, hi has de penjat quelcom consistent! I per tant, no sempre em veig amb cor de fer-ho. I d'aquesta manera passen dies fins que dic... Lídia, has d'actualitzar, que ja han passat dies des de la darrera vegada, i hi ha coses a explicar!! I aleshores vinc, em poso davant la pantalla, i simplement les vaig narrant mica a mica, potser sense gaire sentiment. Però bé, prometo esforçar-m'hi i que, mica a mica, sigui una cosa més fluïda!

La veritat no és que tingui masses coses a explicar, tampoc. Em passa una mica allò de... una imatge val més que mil paraules. I és que sempre duc la camera a sobre, i pam! Intento agafar desprevingut qualsevol detall que per molts ulls és imperceptible però no puc deixar de clissar.

Ahir, per exemple, divendres... a la tarda es va posar a ploure. Ja duia posat el pijama però... vaig mirar per la finestra. Vaig sentir la necessitat de gravar aquella imatge, aquell soroll, aquelles gotes. Vaig obrir la finestra per intentar deixar-hi la camera i que enregistrés el que cregués convenient durant una estona. Però hi havia una mosquitera que em feia la punyeta! Vaig intentar-la treure però de cop gairebé em cau! En vist el poc èxit de la meva operació.., vaig agafar el paraigües, la camera i les ganes de fer una mica el boig i vaig sortir de casa. La nena va riure de mi al dir-li el que anava a fer, però i què? Hà! Els que em coneixeu sabeu com en sóc, de tossuda, a vegades; i si se'm posa una cosa al cap la faig sense pensar-hi -i punt! jaja. Així que vaig dedicar-me una bona estona a notar, a sentir, i a intentar-ho captar i immortalitzar. Va passar algú pel carrer, em va mirar, i va somriure. Li vaig tornar, més feliç que un gínjol. A vegades n'hi ha ben bé prou per ser feliç, per sentir-se bé.

Si bé a vegades també costa poc entristir-se i veure el costat positiu de les coses. Sovint diria que ens és més fàcil aquest costat de la moneda, malauradament! Però som nosaltres i només nosaltres qui tenim la clau per girar la truita i somriure al món, i que ell ens somrigui a nosaltres...

Avui m'he passat el dia fent un "resum" del mes de Gener. La Núria abans de marxar em va regalar un preciosíssim calendari amb carta inclosa. Em va deixar fulls de colors entre mig per si volia escriure-hi algo. Sé que ja fa casi mig mes que va passar el gener, però avui m'he vist amb cor de fer-ho. He recopil·lat fragments de mails, converses, frases d'aquí i d'allà, retalls de cançons o fragments de pel·lícula que, d'una manera o altra, m'han influenciat en aquest mes. Ho he imprès, retallat degudament, i enganxat com si d'un puzzle d'un trosset de vida es tractés.

Mentre ho feia pensava perquè no em podia passar la vida fent coses així. Escrivint, retallant, fent fotos, enganxant, dibuixant, creant, imaginant, somniant, fent manualitats, somrient per sota el nas; motivada, contenta. He de posar-me a buscar una pila d'informació sobre el temps policronic o monocronic a Alemanya, tot fent-ne una comparació amb els EUA, preparar una exposició oral sobre això i posar-me a xerrar en anglès davant de tota la classe. EH?! No és que sigui, precisament, el que em motivi més del món. Al contrari, no us diré pas que no m'espanta. Una exposició oral, en la teva primera llengua, ja és xunga de per sí. Posar-se davant de tanta gent i parlar com si res, és difícil. Doncs no em vull imaginar fer-ho en anglès davant d'una pila d'americans. Però... ho farem. I d'una manera o altra me'n sortiré. Sortirà millor o pitjor, però al cap i a la fi... som aquí per aprendre, no? Qui té boca, s'equivoca; qui té nas, es moca; i qui no en té... prou pena té!

Mica a mica, step by step, ho farem tot, no vulguem avançar-nos als esdeveniments ni ser catastrofistes, perquè pensant així tampoc sol·lucionarem res. De les altres assignatures és un constant no parar entre examens, o proves, o quizzes, o infinitat de pagines de deures. Però en general m'ho passo bé. M'agrada, noto que sóc capaç de fer-ho i, encara que a vegades tingui la sensació de no saber en quina llengua parlo, estic satisfeta d'estudiar-ho.

Dimecres passat, a la tarda, vaig quedar amb dues noies de la classe de francès. Res de l'altre món, vam anar a la biblioteca. Estaven estressades estudiant el passé composé quan, de sobte, una mica avorrida, els pregunto...: "Perquè... quan és l'examen??" I elles que em miren incrèdules, com dient: "Ens prens el pèl, oi?". I jo que me les miro, com dient: "I aquesta cara? Què passa?". Aleshores ho vaig entendre, em diuen: "Tomorrow!" En algún altre cas m'hagués posat les mans al cap, hagués tret fum del cap i m'hagués maleït els ossos, estressant-me i posant-me estudiar. Però no. Tot al contrari, em vaig passar la tarda explicant-los el passé composé a les dues noies, perquè no sabien gaire com funcionava. El cas és que la professora, a classe, simplement ens ensenya frases i ens fa preguntes on hi surti el que estem estudiant. Això és bo, està bé, hi veiem l'aplicació i practiquem. Però d'altra banda si no t'expliquen com es fa, com pots saber fer-ho? No res tu... :))) Res ni ningú em farà canviar la meva passió per aquesta preciosíssima llengua, que té un encant especial...

Vaig estar parlant, també, amb una d'aquestes noies amb qui havia anat a estudiar, la Rachel. Vam parlar d'infinitat de coses. A vegades tinc la sensació que no parlaria del que parlo habitualment, però ho faig. Potser perquè em veig amb la necessitat d'explicar al món que les coses es poden fer de moltes maneres diferents, no n'hi ha només una de bona. Hi ha molts camins per arribar al mateix destí, i això és l'interessant!! Sinó, quin avorriment! És enriquidor conèixer altres cultures, altres maneres de fer, formes de viure... Tot i que potser no comparteixis opinions, sempre és bo de saber, trobo.

I bé, ja aniré deixant-ho aquí, tot i que demà hi tornaré a ser, perquè vull ensenyar-vos una cosa!! El que no sé com fer-ho ara mateix :P.

Ah, per cert!! Tot i estar als EUA i haver-me d'integrar, no he celebrat pas Sant Valentí, eh!!! -en realitat no l'he celebrat perquè no tinc amb qui i us ho amago dient que no ho he fet per principis, que sempre queda millor!! jajajaja, no home no!!!-. Com a molt, molt, hem celebrat el que la gent que no té parella celebra el dia de Sant Valentí -el meu germanet americà ha sortit amb els amics per celebrar-ho, jaja!- el "Singles Awareness Day" que, ep!!, surt al Viquipèdia i tot, així que poca broma! Però RES com Sant Jordi! Avui pensant-ho seriosament he sentit nostàlgia i tot, pensar que no hi seré... no pas per regalar llibres o que em regalin roses, però per l'encant que el dia ja té per sí sol. Never mind. Farem servir la imaginació i portarem Sant Jordi a Califòrnia, si cal :)!

Que passeu un bon diumenge :)!

Puede pasar de todo, verdad?

Cualquier cosa.

Puedes amar tanto a una persona que tan solo el miedo a perderla haga que lo jodas todo y acabes perdiendola.

Puedes despertarte al lado de alguien, a quien hace unas horas ni siquiera habias imaginado conocer…

Y mirate ahora, es como si alguien te regalara uno de esos puzzles con piezas de un cuadro de Madrid, de la foto de unos ponys, o de las cataratas del niagara, se supone que ha de encajar,

pero no.

Ha estat una setmana molt llarga. Intensa i plena de diferents emocions. Cada minut era diferent... Fa dies que volia escriure, però en aquell moment no vaig tenir ni temps ni humor. Així que aquí estem, diumenge a la tarda, quan hauria d'estar mirant el gran esdeveniment americà, la gran Super Bowl, davant de l'ordinador, disposada a descriure-us tot -o gairebé, què us penseu? :P- el que m'ha anat passant... On y va.

Dimarts vaig marxar de Cuesta -el college on estudio- amb un somriure d'orella a orella. L'última classe que tenia era llengua de signes i, com era d'esperar, va anar d'allò més bé. Al final de la classe la profe em va cridar i em va dir que finalment em podia apuntar a l'assignatura. En principi la classe era plena i no m'hi podia inscriure, però com que hi vaig anar des del primer dia i algú havia fallat, jo ja hi era! Vam estar parlant una mica, de perquè era aquí, quines llengues parlava, perquè m'havia interessat per llenguatge de signes... La veritat és que es veu una professora molt maca i, a més a més, té moltes aptituds, ja us ho vaig comentar l'últim dia... Així que res, era feliç pensant que finalment havia entrat, i me'n vaig anar cap a casa, on m'esperava una tarda no precisament excitant.

I aquí va ser quan van començar els canvis d'humor. Si feia un moment deia que estava super contenta, dimarts a la tarda vaig acabar plorant. El motiu és senzill: em vaig despistar. Amb tot l'embolic que havia tingut amb les notes d'anglès, vaig confondre'm i vaig mirar l'horari d'un altre grup que no començava fins al Març. Dimarts vaig adonar-me que m'havia equivocat i que la meva classe havia començat la setmana anterior i, per tant, m'havia perdut dues classes -cosa que suposadament no es pot fer mai i et podrien treure d'aquella classe-. No era capaç de pensar que es sol·lucionaria, simplement em maleïa els ossos d'haver estat tant estúpida. D'una banda, ho volia tenir tot hiper controlar -i creia que era així- i, de l'altra, se'm va escapar una cosa tant tonta com aquesta. El cas és que, després de la plorera, d'alliberar-me del "quina merda, què coi faré ara", ho vaig sol·lucionar. La professora em va dir que no passava res i, efectivament, res va passar. Em va dir tots els deures que havia manat a la resta de classe, i em vaig passar la tarda de dimecres fent-los per tenir-los a punt la següent classe, el dijous. Vaig anar a dormir a les 12 -i per mi això ara és... tardissim!!-, i em vaig despertar a les 5 del matí per acabar de fer coses... I a l'arribar a classe era la única que ho duia fet. Ràbia una vegada més. Però també em vaig treure un pes de sobre al veure que m'havia preocupat innecessàriament, millor.

Aquest dijous també vaig fer una nova "amistat". M'havia d'esperar més de mitja hora perquè comencés la classe, ja havia fet tots els deures i no tenia pas ganes d'estar-me més estona a la biblioteca, així que vaig baixar a baix, en un lloc on hi ha cadires i sofàs. Em vaig assentar i, simplement, pensava en ves-a-saber-què-sense-segurament-massa-importància quan, una noia que també rondava per allà, em va preguntar alguna cosa. I així vam començar a parlar i parlar fins que les dues vam haver de marxar. Vam estar xerrant d'un munt de coses, que si els estudis, les nostres vides, què volíem ser, quina música ens agradava, de tot! I ens vam donar els mails per quedar algun dia i tornar a quedar. Mica a mica anem coneixent gent!

El divendres, de tornava amb bus, també vaig tenir oportunitat de conèixer dues noies més. Una era d'Afganistan i feia quatre anys que vivia a San Luis. L'altre era nascuda a Mali però tota la vida havia viscut als EUA, en diferents llocs. Va ser interessant també parlar-hi. Sempre aprens coses noves, altres cultures, altres maneres de veure el món i, a la vegada, comparteixes sensacions i experiències de gent que, al cap i a la fi, són tan estrangers com tu.

Ahir, dissabte, va ser un dia llarg. A quarts de 5, l'Ariana, el seu novio -el Nick- i una amiga -la Jessica- van venir-me a buscar a casa per anar a veure un partit de bàsquet a Cuesta, on hi juga el noi català que també viu aquí, el Roger. Partit intens i ben jugat que se'ls va escapar per ben pocs punts, llàstima! Després vam anar a sopar al Firestone, un lloc que ja m'havien recomanat i que vaig tenir oportunitat de conèixer. A l'acabar, -com que aquí encara sóc menor i no puc entrar a cap lloc-vam anar a casa l'Efren, el xicot de la Jessica, a fer una mica de festeta. Va ser divertit, m'ho vaig passar molt bé, i també vam jugar, que ja sabeu que m'encanta.. jaja. Vam jugar a cuc amagar, a les fosques! Tota una experiència. Vam riure moltíssim. Com que tots havíem begut, era millor que no agaféssim els cotxes així que... vam decidir quedar-nos a dormir allà.

Aquest matí, després de despertar-nos tranquil·lament, hem anat a esmorzar a un restaurant mexicà! Quan hem acabat m'han portat a casa, he dinat una miqueta, i m'he posat a no-fer-res aquí l'ordinador, fins ara :).

(aquí tenim el tercerto català: Roger-Ari-Lídia)

I aquí acaba la crònica de la setmana, els seguirem informant en properes edicions. Gràcies!! :)

Mir per la finestra i la vida passa...

...però no massa
per ca meva...
A.F.

Ahir va fer un mes des que aquesta aventura va començar. I com passa el temps... D'una banda tinc la sensació que aquells dies de nervis i emoció, de comiats i abraçades, queden ben lluny, que formen part d'un record passat. Però d'altra banda no tinc gens la sensació d'haver estat ja un mes fora de casa!

Suposo, doncs, que en certa manera és una bona notícia: si el temps passa ràpid, senyal que està sent una bona experiència. I de moment no em puc pas queixar.

Com ja us vaig dir, la setmana passada -dia 20- vaig començar les classes. Ja us vaig comentar una mica com havia anat el primer dia, amb un bon embolic de llengües! L'endemà, el dimecres, vaig tenir una classe nova, International Communication, que es presentava com una d'aquelles assignatures en que saps que apendràs molt més que conceptes, que aniràs més lluny i et farà créixer com a persona. Vam dedicar l'hora de classe a veure el discurs de l'Obama -tot un pecat no haver-lo vist en directe, semblava ser, perquè "un esdeveniment tant important" no ens el podíem haver perdut pel res del món, per moltes classes que tinguéssim- amb el posterior debat -segurament interessantíssim, llàstima que no pogués seguir-lo al 100%- que va generar.

El dijous, després d'haver fet Alemany i Francès em tocava Llenguatge de Signes i, creieu-me, vaig quedar fascinada. No havia vist mai una classe amb tant de silenci, sense cap mena de xiuxiueig. Va ser una hora i mitja d'aprendre moltíssim, i això parlant, només, amb signes. Quan la profe ens va dir que a partir d'aquell dia ja no parlaríem més, em vaig preguntar com podríem aprendre si no ens explicava el que deia, si no ens ensenyava prèviament una sèrie de coses. Aquell dijous me'n vaig adonar que no feia falta, mica a mica vam ser capaços de saber saludar, de presentar-nos, de conèixer tot l'abecedari, els nombres, i forces coses més que encara ara, dies després, recordo perfectament. Demà torno a tenir aquesta classe i estic impacient per saber què ens espera :).

Mica a mica, a mesura que van passant els dies, ja em vaig familiaritzant amb l'espai, la gent, els professors, l'ambient... i ja no em sembla tot tant estrany. Tot i que, si us he de dir la veritat, et trobes amb gent ben estrafolària. Una de les coses que faig molt -tinc temps lliure!- és, simplement, observar. A vegades entre classe i classe em queda alguna hora penjada, i m'assec en algun lloc a observar la gent, o a explorar nous indrets. Semblarà una tonteria, però és molt interessant. Veus gent de totes les edats, races i estils i et preguntes qui deuen ser, què deuen estudiar o què deuen estar pensant. Al bus també és un bon lloc per veure gent que no et deixa indiferent, al final els acabaré coneixent a tots.

Realment és una altra cultura, uns altres costums, una altra manera de fer. Avui mateix estavem a la taula, sopant, després -evidenment- d'haver beneit la taula. Per sopar hi havia una mena de carn, amb puré de patates i tot d'altres verduretes. Doncs ja els veieu menjant-se això i acompanyant-ho amb pa i mermelada o compota de poma. Sempre tenen sortides d'aquestes estranyes que no saps per on agafar-les i aleshores et diuen: "Què en vols?" i amablament contestes "Ah, nono, gràcies!!". I, lògicament, per postres no hi pot faltar el gelat o bé les chocolate chip cookis que, desenganyem-nos, són molt bones!

Avui, però, he fet una troballa molt molt molt important! Mireu:

Nutella!! Es veu que d'una vegada per totes la nena se n'ha adonat que les crêpes no es mengen soles!! I ohh quina il.lusió. Això sí, no els treguis la peanut butter perquè sense ella no saben viure. Quan els vaig dir que nosaltres no en menjàvem, es van escandalitzar. I encara més quan els vaig explicar que, en comptes d'això, teníem alguna cosa de textura semblant però de xocolata -nocilla, nutella, imprescindibles, o no?-.

No us enganyaré pas, aquí les coses són molt diferents, però hi estic molt bé. Partint de la base que no és el mateix que a casa, ni a Catalunya, al final l'hi trobes el seu què. Evidenment penso molt en vosaltres, i ens els de casa, i en com m'agradaria poder estar un divendres a la tarda a la caixa o un dissabte al matí en una sessió de Cal Nialet. Però en cap moment m'he entristit pensant que estava lluny o sola, perquè no és cert. Potser si fisicament, però res més. Us noto ben aprop i això és el que compta! :)

I res, us deixo, que ja m'estic passant 5 minuts del meu horari, són les 9:05pm i me'n vaig a dormir -què us deia dels costums estranys?? jaja-!!