Your mind is like a parachute...

...it only works when it's open.

Són les 8:58 del vespre -de la nit, que considereM aquí- i avui em penso passar del pressupost i anar a dormir més tard per poder dedicar una estona a aquest trosset de mi mateixa. Tinc una mica la sensació que no acaba de donar el fruit que m'agradaria. Els que segurament estareu llegint això sabeu de sobres com m'encanta escriure... i tinc la sensació que no aprofito del tot aquesta eina que tinc per explicar-vos el que em va passant. Suposo que el fet que sigui un "blog" sona com a serio, hi has de penjat quelcom consistent! I per tant, no sempre em veig amb cor de fer-ho. I d'aquesta manera passen dies fins que dic... Lídia, has d'actualitzar, que ja han passat dies des de la darrera vegada, i hi ha coses a explicar!! I aleshores vinc, em poso davant la pantalla, i simplement les vaig narrant mica a mica, potser sense gaire sentiment. Però bé, prometo esforçar-m'hi i que, mica a mica, sigui una cosa més fluïda!

La veritat no és que tingui masses coses a explicar, tampoc. Em passa una mica allò de... una imatge val més que mil paraules. I és que sempre duc la camera a sobre, i pam! Intento agafar desprevingut qualsevol detall que per molts ulls és imperceptible però no puc deixar de clissar.

Ahir, per exemple, divendres... a la tarda es va posar a ploure. Ja duia posat el pijama però... vaig mirar per la finestra. Vaig sentir la necessitat de gravar aquella imatge, aquell soroll, aquelles gotes. Vaig obrir la finestra per intentar deixar-hi la camera i que enregistrés el que cregués convenient durant una estona. Però hi havia una mosquitera que em feia la punyeta! Vaig intentar-la treure però de cop gairebé em cau! En vist el poc èxit de la meva operació.., vaig agafar el paraigües, la camera i les ganes de fer una mica el boig i vaig sortir de casa. La nena va riure de mi al dir-li el que anava a fer, però i què? Hà! Els que em coneixeu sabeu com en sóc, de tossuda, a vegades; i si se'm posa una cosa al cap la faig sense pensar-hi -i punt! jaja. Així que vaig dedicar-me una bona estona a notar, a sentir, i a intentar-ho captar i immortalitzar. Va passar algú pel carrer, em va mirar, i va somriure. Li vaig tornar, més feliç que un gínjol. A vegades n'hi ha ben bé prou per ser feliç, per sentir-se bé.

Si bé a vegades també costa poc entristir-se i veure el costat positiu de les coses. Sovint diria que ens és més fàcil aquest costat de la moneda, malauradament! Però som nosaltres i només nosaltres qui tenim la clau per girar la truita i somriure al món, i que ell ens somrigui a nosaltres...

Avui m'he passat el dia fent un "resum" del mes de Gener. La Núria abans de marxar em va regalar un preciosíssim calendari amb carta inclosa. Em va deixar fulls de colors entre mig per si volia escriure-hi algo. Sé que ja fa casi mig mes que va passar el gener, però avui m'he vist amb cor de fer-ho. He recopil·lat fragments de mails, converses, frases d'aquí i d'allà, retalls de cançons o fragments de pel·lícula que, d'una manera o altra, m'han influenciat en aquest mes. Ho he imprès, retallat degudament, i enganxat com si d'un puzzle d'un trosset de vida es tractés.

Mentre ho feia pensava perquè no em podia passar la vida fent coses així. Escrivint, retallant, fent fotos, enganxant, dibuixant, creant, imaginant, somniant, fent manualitats, somrient per sota el nas; motivada, contenta. He de posar-me a buscar una pila d'informació sobre el temps policronic o monocronic a Alemanya, tot fent-ne una comparació amb els EUA, preparar una exposició oral sobre això i posar-me a xerrar en anglès davant de tota la classe. EH?! No és que sigui, precisament, el que em motivi més del món. Al contrari, no us diré pas que no m'espanta. Una exposició oral, en la teva primera llengua, ja és xunga de per sí. Posar-se davant de tanta gent i parlar com si res, és difícil. Doncs no em vull imaginar fer-ho en anglès davant d'una pila d'americans. Però... ho farem. I d'una manera o altra me'n sortiré. Sortirà millor o pitjor, però al cap i a la fi... som aquí per aprendre, no? Qui té boca, s'equivoca; qui té nas, es moca; i qui no en té... prou pena té!

Mica a mica, step by step, ho farem tot, no vulguem avançar-nos als esdeveniments ni ser catastrofistes, perquè pensant així tampoc sol·lucionarem res. De les altres assignatures és un constant no parar entre examens, o proves, o quizzes, o infinitat de pagines de deures. Però en general m'ho passo bé. M'agrada, noto que sóc capaç de fer-ho i, encara que a vegades tingui la sensació de no saber en quina llengua parlo, estic satisfeta d'estudiar-ho.

Dimecres passat, a la tarda, vaig quedar amb dues noies de la classe de francès. Res de l'altre món, vam anar a la biblioteca. Estaven estressades estudiant el passé composé quan, de sobte, una mica avorrida, els pregunto...: "Perquè... quan és l'examen??" I elles que em miren incrèdules, com dient: "Ens prens el pèl, oi?". I jo que me les miro, com dient: "I aquesta cara? Què passa?". Aleshores ho vaig entendre, em diuen: "Tomorrow!" En algún altre cas m'hagués posat les mans al cap, hagués tret fum del cap i m'hagués maleït els ossos, estressant-me i posant-me estudiar. Però no. Tot al contrari, em vaig passar la tarda explicant-los el passé composé a les dues noies, perquè no sabien gaire com funcionava. El cas és que la professora, a classe, simplement ens ensenya frases i ens fa preguntes on hi surti el que estem estudiant. Això és bo, està bé, hi veiem l'aplicació i practiquem. Però d'altra banda si no t'expliquen com es fa, com pots saber fer-ho? No res tu... :))) Res ni ningú em farà canviar la meva passió per aquesta preciosíssima llengua, que té un encant especial...

Vaig estar parlant, també, amb una d'aquestes noies amb qui havia anat a estudiar, la Rachel. Vam parlar d'infinitat de coses. A vegades tinc la sensació que no parlaria del que parlo habitualment, però ho faig. Potser perquè em veig amb la necessitat d'explicar al món que les coses es poden fer de moltes maneres diferents, no n'hi ha només una de bona. Hi ha molts camins per arribar al mateix destí, i això és l'interessant!! Sinó, quin avorriment! És enriquidor conèixer altres cultures, altres maneres de fer, formes de viure... Tot i que potser no comparteixis opinions, sempre és bo de saber, trobo.

I bé, ja aniré deixant-ho aquí, tot i que demà hi tornaré a ser, perquè vull ensenyar-vos una cosa!! El que no sé com fer-ho ara mateix :P.

Ah, per cert!! Tot i estar als EUA i haver-me d'integrar, no he celebrat pas Sant Valentí, eh!!! -en realitat no l'he celebrat perquè no tinc amb qui i us ho amago dient que no ho he fet per principis, que sempre queda millor!! jajajaja, no home no!!!-. Com a molt, molt, hem celebrat el que la gent que no té parella celebra el dia de Sant Valentí -el meu germanet americà ha sortit amb els amics per celebrar-ho, jaja!- el "Singles Awareness Day" que, ep!!, surt al Viquipèdia i tot, així que poca broma! Però RES com Sant Jordi! Avui pensant-ho seriosament he sentit nostàlgia i tot, pensar que no hi seré... no pas per regalar llibres o que em regalin roses, però per l'encant que el dia ja té per sí sol. Never mind. Farem servir la imaginació i portarem Sant Jordi a Califòrnia, si cal :)!

Que passeu un bon diumenge :)!