Puede pasar de todo, verdad?

Cualquier cosa.

Puedes amar tanto a una persona que tan solo el miedo a perderla haga que lo jodas todo y acabes perdiendola.

Puedes despertarte al lado de alguien, a quien hace unas horas ni siquiera habias imaginado conocer…

Y mirate ahora, es como si alguien te regalara uno de esos puzzles con piezas de un cuadro de Madrid, de la foto de unos ponys, o de las cataratas del niagara, se supone que ha de encajar,

pero no.

Ha estat una setmana molt llarga. Intensa i plena de diferents emocions. Cada minut era diferent... Fa dies que volia escriure, però en aquell moment no vaig tenir ni temps ni humor. Així que aquí estem, diumenge a la tarda, quan hauria d'estar mirant el gran esdeveniment americà, la gran Super Bowl, davant de l'ordinador, disposada a descriure-us tot -o gairebé, què us penseu? :P- el que m'ha anat passant... On y va.

Dimarts vaig marxar de Cuesta -el college on estudio- amb un somriure d'orella a orella. L'última classe que tenia era llengua de signes i, com era d'esperar, va anar d'allò més bé. Al final de la classe la profe em va cridar i em va dir que finalment em podia apuntar a l'assignatura. En principi la classe era plena i no m'hi podia inscriure, però com que hi vaig anar des del primer dia i algú havia fallat, jo ja hi era! Vam estar parlant una mica, de perquè era aquí, quines llengues parlava, perquè m'havia interessat per llenguatge de signes... La veritat és que es veu una professora molt maca i, a més a més, té moltes aptituds, ja us ho vaig comentar l'últim dia... Així que res, era feliç pensant que finalment havia entrat, i me'n vaig anar cap a casa, on m'esperava una tarda no precisament excitant.

I aquí va ser quan van començar els canvis d'humor. Si feia un moment deia que estava super contenta, dimarts a la tarda vaig acabar plorant. El motiu és senzill: em vaig despistar. Amb tot l'embolic que havia tingut amb les notes d'anglès, vaig confondre'm i vaig mirar l'horari d'un altre grup que no començava fins al Març. Dimarts vaig adonar-me que m'havia equivocat i que la meva classe havia començat la setmana anterior i, per tant, m'havia perdut dues classes -cosa que suposadament no es pot fer mai i et podrien treure d'aquella classe-. No era capaç de pensar que es sol·lucionaria, simplement em maleïa els ossos d'haver estat tant estúpida. D'una banda, ho volia tenir tot hiper controlar -i creia que era així- i, de l'altra, se'm va escapar una cosa tant tonta com aquesta. El cas és que, després de la plorera, d'alliberar-me del "quina merda, què coi faré ara", ho vaig sol·lucionar. La professora em va dir que no passava res i, efectivament, res va passar. Em va dir tots els deures que havia manat a la resta de classe, i em vaig passar la tarda de dimecres fent-los per tenir-los a punt la següent classe, el dijous. Vaig anar a dormir a les 12 -i per mi això ara és... tardissim!!-, i em vaig despertar a les 5 del matí per acabar de fer coses... I a l'arribar a classe era la única que ho duia fet. Ràbia una vegada més. Però també em vaig treure un pes de sobre al veure que m'havia preocupat innecessàriament, millor.

Aquest dijous també vaig fer una nova "amistat". M'havia d'esperar més de mitja hora perquè comencés la classe, ja havia fet tots els deures i no tenia pas ganes d'estar-me més estona a la biblioteca, així que vaig baixar a baix, en un lloc on hi ha cadires i sofàs. Em vaig assentar i, simplement, pensava en ves-a-saber-què-sense-segurament-massa-importància quan, una noia que també rondava per allà, em va preguntar alguna cosa. I així vam començar a parlar i parlar fins que les dues vam haver de marxar. Vam estar xerrant d'un munt de coses, que si els estudis, les nostres vides, què volíem ser, quina música ens agradava, de tot! I ens vam donar els mails per quedar algun dia i tornar a quedar. Mica a mica anem coneixent gent!

El divendres, de tornava amb bus, també vaig tenir oportunitat de conèixer dues noies més. Una era d'Afganistan i feia quatre anys que vivia a San Luis. L'altre era nascuda a Mali però tota la vida havia viscut als EUA, en diferents llocs. Va ser interessant també parlar-hi. Sempre aprens coses noves, altres cultures, altres maneres de veure el món i, a la vegada, comparteixes sensacions i experiències de gent que, al cap i a la fi, són tan estrangers com tu.

Ahir, dissabte, va ser un dia llarg. A quarts de 5, l'Ariana, el seu novio -el Nick- i una amiga -la Jessica- van venir-me a buscar a casa per anar a veure un partit de bàsquet a Cuesta, on hi juga el noi català que també viu aquí, el Roger. Partit intens i ben jugat que se'ls va escapar per ben pocs punts, llàstima! Després vam anar a sopar al Firestone, un lloc que ja m'havien recomanat i que vaig tenir oportunitat de conèixer. A l'acabar, -com que aquí encara sóc menor i no puc entrar a cap lloc-vam anar a casa l'Efren, el xicot de la Jessica, a fer una mica de festeta. Va ser divertit, m'ho vaig passar molt bé, i també vam jugar, que ja sabeu que m'encanta.. jaja. Vam jugar a cuc amagar, a les fosques! Tota una experiència. Vam riure moltíssim. Com que tots havíem begut, era millor que no agaféssim els cotxes així que... vam decidir quedar-nos a dormir allà.

Aquest matí, després de despertar-nos tranquil·lament, hem anat a esmorzar a un restaurant mexicà! Quan hem acabat m'han portat a casa, he dinat una miqueta, i m'he posat a no-fer-res aquí l'ordinador, fins ara :).

(aquí tenim el tercerto català: Roger-Ari-Lídia)

I aquí acaba la crònica de la setmana, els seguirem informant en properes edicions. Gràcies!! :)