Mir per la finestra i la vida passa...

...però no massa
per ca meva...
A.F.

Ahir va fer un mes des que aquesta aventura va començar. I com passa el temps... D'una banda tinc la sensació que aquells dies de nervis i emoció, de comiats i abraçades, queden ben lluny, que formen part d'un record passat. Però d'altra banda no tinc gens la sensació d'haver estat ja un mes fora de casa!

Suposo, doncs, que en certa manera és una bona notícia: si el temps passa ràpid, senyal que està sent una bona experiència. I de moment no em puc pas queixar.

Com ja us vaig dir, la setmana passada -dia 20- vaig començar les classes. Ja us vaig comentar una mica com havia anat el primer dia, amb un bon embolic de llengües! L'endemà, el dimecres, vaig tenir una classe nova, International Communication, que es presentava com una d'aquelles assignatures en que saps que apendràs molt més que conceptes, que aniràs més lluny i et farà créixer com a persona. Vam dedicar l'hora de classe a veure el discurs de l'Obama -tot un pecat no haver-lo vist en directe, semblava ser, perquè "un esdeveniment tant important" no ens el podíem haver perdut pel res del món, per moltes classes que tinguéssim- amb el posterior debat -segurament interessantíssim, llàstima que no pogués seguir-lo al 100%- que va generar.

El dijous, després d'haver fet Alemany i Francès em tocava Llenguatge de Signes i, creieu-me, vaig quedar fascinada. No havia vist mai una classe amb tant de silenci, sense cap mena de xiuxiueig. Va ser una hora i mitja d'aprendre moltíssim, i això parlant, només, amb signes. Quan la profe ens va dir que a partir d'aquell dia ja no parlaríem més, em vaig preguntar com podríem aprendre si no ens explicava el que deia, si no ens ensenyava prèviament una sèrie de coses. Aquell dijous me'n vaig adonar que no feia falta, mica a mica vam ser capaços de saber saludar, de presentar-nos, de conèixer tot l'abecedari, els nombres, i forces coses més que encara ara, dies després, recordo perfectament. Demà torno a tenir aquesta classe i estic impacient per saber què ens espera :).

Mica a mica, a mesura que van passant els dies, ja em vaig familiaritzant amb l'espai, la gent, els professors, l'ambient... i ja no em sembla tot tant estrany. Tot i que, si us he de dir la veritat, et trobes amb gent ben estrafolària. Una de les coses que faig molt -tinc temps lliure!- és, simplement, observar. A vegades entre classe i classe em queda alguna hora penjada, i m'assec en algun lloc a observar la gent, o a explorar nous indrets. Semblarà una tonteria, però és molt interessant. Veus gent de totes les edats, races i estils i et preguntes qui deuen ser, què deuen estudiar o què deuen estar pensant. Al bus també és un bon lloc per veure gent que no et deixa indiferent, al final els acabaré coneixent a tots.

Realment és una altra cultura, uns altres costums, una altra manera de fer. Avui mateix estavem a la taula, sopant, després -evidenment- d'haver beneit la taula. Per sopar hi havia una mena de carn, amb puré de patates i tot d'altres verduretes. Doncs ja els veieu menjant-se això i acompanyant-ho amb pa i mermelada o compota de poma. Sempre tenen sortides d'aquestes estranyes que no saps per on agafar-les i aleshores et diuen: "Què en vols?" i amablament contestes "Ah, nono, gràcies!!". I, lògicament, per postres no hi pot faltar el gelat o bé les chocolate chip cookis que, desenganyem-nos, són molt bones!

Avui, però, he fet una troballa molt molt molt important! Mireu:

Nutella!! Es veu que d'una vegada per totes la nena se n'ha adonat que les crêpes no es mengen soles!! I ohh quina il.lusió. Això sí, no els treguis la peanut butter perquè sense ella no saben viure. Quan els vaig dir que nosaltres no en menjàvem, es van escandalitzar. I encara més quan els vaig explicar que, en comptes d'això, teníem alguna cosa de textura semblant però de xocolata -nocilla, nutella, imprescindibles, o no?-.

No us enganyaré pas, aquí les coses són molt diferents, però hi estic molt bé. Partint de la base que no és el mateix que a casa, ni a Catalunya, al final l'hi trobes el seu què. Evidenment penso molt en vosaltres, i ens els de casa, i en com m'agradaria poder estar un divendres a la tarda a la caixa o un dissabte al matí en una sessió de Cal Nialet. Però en cap moment m'he entristit pensant que estava lluny o sola, perquè no és cert. Potser si fisicament, però res més. Us noto ben aprop i això és el que compta! :)

I res, us deixo, que ja m'estic passant 5 minuts del meu horari, són les 9:05pm i me'n vaig a dormir -què us deia dels costums estranys?? jaja-!!