Seguim rodant, fent camí i el destí anar cercant...

...viatjant, pidolant,

anar tastant i endavant,

que la vida passa i no para,

i l’amor s’escampa,

ve i marxa...

Doncs sí, ja han passat uns quants dies de la meva arribada en aquest "poblet" i anem fent camí. La veritat és que aquests dies m'estàn servint per situar-me una mica i posar-me a to, això és tot molt diferent! Ni millor, ni pitjor; simplement no és el mateix. Des dels carrers, passant per les cases, fins als costums que tenen. La veritat és que no cal explorar gaire per descobrir cases ben estrafolàries - últimament em sembla que m'he aficionat a buscar-ne i sempre acabo trobant quelcom que no deixa de sorprendre'm -. Us en deixo un tastet...

Com que encara no he començat classes -començo la setmana que ve, dimarts, perquè dilluns és festa!- no estic tenint gaire feina. Cada dia vaig improvisant una mica, explorant aquí i allà, descobrint nous racons o, simplement, endinsant-me una mica amb aquesta cultura...

Com ja sabeu el dilluns va ser el meu aniversari, 19 anys! I realment va ser diferent... No és que a casa els acostumessim a celebrar amb grans festes, però era a casa, això és el que canviava, suposo. A les meves 3 de la tarda -12 de la nit hora catalana- ja vaig rebre les primeres felicitacions entre llunyanes i a la vegada properes. L'endemà al matí em vaig despertar amb un munt d'e-mails plens de paraules boniques. Realment em vau arrencar molts somriures! Durant el matí la nena em va dir si volia que fessim un pastís per l'hora de sopar i jo, simpàtica de mi, li vaig dir que i tant. Així que ja ens veieu a nosaltres dues fent un super pastís de xocolata. Però ens faltaven ingredients així que, com si estéssim en una típica pel.lícula americana, vam agafar les bicis per anar al supermercat. Vam arribar a la prestatgeria dels gelats i, creieu-me, continuava sentint-me protagonista d'una d'aquelles pelis que mires diumenge a la tarda. El dia va acabar de passar sense gaire més interès fins que va arribar la nit. Quan em van cridar per anar a sopar al lloc on sempre m'assec hi havia un plat diferent. Era tot vermell i hi posava, en lletres blanques: Today you are special. I oh!, em va fer il.lusió i gràcia, què voleu. A l'acabar el sopar van treure el pastís i vaig bufar les espelmes, demanant primer un desig... :)!

Us havia dit que a la casa tenen molts animals? Un gos, dos conills, un cobaia i la nena cuida un cavall, també. Doncs bé... potser ara us pregunteu perquè he canviat tan drasticament de tema, però ara veureu que està tot relacionat. Després d'haver bufat les espelmes i estar menjant tranquil.lament el pastís i gelat (si, si, pastís i gelat!!)... el cobaia es va morir. El pobre ja estava malaltó, era molt gran, però va ser tot un esdeveniment!! No sé com però ens en vam adonar llavors, i el nen de la casa vinga a riure i riure dient-me: "gràcies per haver vingut, vens tu i es mor el pobre animal". I viiiiinga a riure. Iai tu... Acte seguit, el japonès de la casa, el Shogo (diria que s'escriu així) també em va fer un obsequi: menjar japonès, què si no :).

Merci als que em vau felicitar i vau fer-me sentir més apropet vostre, encara que m'enviéssiu felicitacions i petons i abraçades des de l'altra punta d'oceà! :) Les vaig notar..

L'endemà, dia 13, vaig anar a Cuesta College on havia de fer l'"Orientation and Registration". Tenia por que, com l'altra vegada, sortís algún imprevist d'ultima hora i no anés bé. Però quan vaig entrar a l'oficina van desaparèixer tots els nervis. Només erem un estudiant indi, que es deia Kevin, i jo. Va ser tot molt senzill i clar i ben aviat em vaig veure sortint de l'edifici i caminant entre els caminets amb gespa amb un somriure a la boca i cantant "Alegria" d'Antònia Font.

Ahir, dia 14, em vaig despertar mooolt d'hora per anar altra vegada al cole a fer l'¨English Assessment Test¨, per saber quin nivell tinc i, per tant, quina classe d'anglès he d'agafar. Aquesta vegada no hi va haver cap mena de problema i vaig poder fer-lo tranquil.lament. Mooolt escriure, molt poc temps i a vegades indecisió, però el vaig fer i això és el que compte.

Després va arribar el vespre i, mentre estàvem sopant, la nena em diu: ¨Lidia, do u wanna come to the church, tonight?¨ i dins meu pensava "diga-li que no, diga-li que no!!" i vaig i dic: "Ah, si, d'acord". Oh mon dieu, jaja. Ja em veieu a mi al cotxe anant-hi i pensant on coi m'havia posat. Però la veritat és que de tot se'n poden aprendre coses. En cap cas era una església com ens la imaginem nosaltres. Era com un esplai. Primer vam fer jocs, després vam cantar i mirar una espècie de documental. Si que tot estava molt relacionat amb Déu i tota la pesca, però almenys vaig pensar que -deixant de banda que fos tot tant religiós- estava envoltada d'uns 30 nois i noies que es trobaven cada dimecres i que creien realment en alguna cosa i ho defensaven. Vaig pensar molt en Cal Nialet, sí. En lo maco que seria que els nens que tenim estéssin tan orgullosos de formar-ne part i que fossin capaços de trobar-se i parlar i jugar i cantar i passar-s'ho bé per iniciativa pròpia. I no em va costar imaginar-m'ho :) Realment, és el que ja fem els monitors, si o no?

I res... avui ha sigut un dia de remirar-me moltes coses del cole i papers i paperassa i suposo que així continuarem durant la tarda. Avui hi ha "Farmer's market", potser hi aniré. Tallen un dels carrers principals i hi ha tot de parades de menjar i tal, com si fos un mercat. Encara no hi he estat però pinta bé...

I demà m'espera una trobada amb dos catalans, un dels quals estudia al mateix College on aniré jo! Ja us explicaré com ha anat!! :)))

...Bo i ‘disfrutant’,

que la vida és meravellosa,

trepidant, excitant,

ben canviant, anar tirant,

poc a poc i cap endavant...