Once upon a time...

Fa dies va començar tota una aventura. I crec que una cosa aixi, amb tot el que comporta, no es pot quedar dins meu. Necessito compartir cada instant que passi aquí amb vosaltres. Potser perque vegueu el que visc, o potser simplement per deixar anar el que em va passant dia a dia, sense gaire mes.

Fins ara no he tingut temps d’explicar amb detall que he fet des que vaig marxar, on he estat o amb qui he compartit les hores. Aixi que em toca posar-vos al dia, i prepareu-vos perque hi ha molt a explicar…

Despres d’un seguit d’anonims i moments que mai oblidare, va arribar el dia 24, l’ultim dia per compartir amb tots vosaltres, una nit que es presentava llarga i plena de petits moments. Va ser un dia intens de preparar coses i la veritat no esperava que a mitja tarda ningu truques el timbre, i menys demanant per mi. Pero encara menys esperava que fossiu tots vosaltres esperant-me sota casa meva.

Grans amics que em van donar mes anonims, que em van fer jugar i passar proves, que em van fer riure, em van fer fer penyores i fins i tot em van portar a Cal Nialet on m’esperava una altra sorpresa.

Moments Nialet amb tots vosaltres i crepes! Infinites gracies pel regal, Nialets, el tinc ja penjat a l’habitacio! Pero no nomes pel regal si no per tot el que m’heu aportat, dia a dia al llarg d’aquests quatre anys, i sobretot en els ultims dies. L’esplai es molt gran, i aixo es gracies a grans persones com vosaltres.

Mil gracies tambe als de la colla per fer-vos petits, donar-vos la ma i acompanyar-me en aquest viatge, literalment! I pel regalet i, simplement, per ser-hi...

La tarda es va acabar amb regust d’alguna-cosa-que-pretenien-ser-crepes i vam anar a sopar a casona. Calia agafar forces per aquella nit! Sincerament us he de dir que mai se m’havia fet tant i tant curta una d’aquelles nits al casal, i potser mai havia desitjat tant com aquell dia que la festa no s’acabes mai. Va ser una nit intensa, de poc ballar i molt parlar, d’abraçades i de molt sentiment. I tambe de molta aigua salada. Com quan era al cotxe de la Nuria, entre mirant el magnific calendari i llegint la carta. No podia contenir les llagrimes pero creu-me, no eren en cap cas de tristesa sino d’emocio, de sentir-te molt propera i de pensar que soc una personeta molt afortunada.

Com ja us he dit mes amunt, la nit es va fer molt curta i aviat vaig haver de marxar, aixo si, molt ben acompanyada. Uns quants grans personatges em van acompanyar a casa i ens vam acomiadar entre mes aigua salada.

Tot va ser arribar i enfilar cami de l’aeroport, on m’esperava un avio que em portaria a Atlanta. El comiat amb la familia no va ser tan dramatic ni ploraner com m’esperava, per sort.

Aixi que ben aviat em vaig trobar a dalt d’un avio, on hi hauria d’estar unes 10 hores. Entre dormir, mirar alguna pelicula, escoltar musica, i llegir (o rellegir) algunes notetes vostres… l’estona em va passar ben rapid.

Vaig aterrar a Atlanta, anar a les oficines d’immigracio, tornar a agafar la maleta, tornar-la a deixar i… a buscar l’avio per arribar a Santa Ana, California. Alla, despres d’haver volat 5 hores mes, m’esperaven el Pere i la Donna, que tornaven d’un dinar nadalenc. Va manar cap a Newport Beach i despres de menjar alguna cosa, a les 9 del vespre ja era el llit. Havia estat un dia intens i estava molt cansada.

L’endema, el dia 26, vaig agafar la maleta i vaig anar a l’estacio de trens d’Irvine per anar fins a San Diego, a casa la filla del Pere. Una casa sens dubte molt moguda. Va ser un no-parar amb els dos nens de la casa. Pero el dia va passar aviat, vam anar a sopar a fora i altra vegada a dormir d’hora. Devien ser les 8 quarts de 9.

El 27 a les 6 del mati ja ens esperava, al Jacques i a mi, un taxi devant la porta de casa per marxar a l’aeroport, cami de Cabo San Jose. I d’alla vam anar amb un autobús cap a La Paz, on hi havia un Sea Lion on haviem d’embarcar. Despres d’explorar el vaixell, vam dedicar el vespre a descobrir una mica la ciutat mexicana de La Paz. I aquí va ser quan va començar l’aventura mexicana que duraria 8 dies…

Acostumavem a navegar durant la nit i cada mati ens trobavem en una illa diferent: Isla Espiritu Santo, Bahia San Gabriel, Ensenada Grande & Los Islotes, Isla San Francisco, Isla Santa Catalina, Isla Monserrate i Isla Danzante.

No us dire que vaig fer cada dia perque era si fa o no fa el mateix.

Cada dia a les 7 del mati, a la part de dalt del vaixell, hi havia “stretching class”, una barreja de yoga i pilates. Com que el sol sortia a les 7 i pocs minuts veiem cada dia la sortida del sol. La veritat vaig pensar molt amb aquell mati al Portell amb els Nialets, fent yoga!!

Despres d’esmorzar, normalment hi havia “hikes”, excursions a les muntanyes de les illes. Hi anaves amb naturalistes i t’anaven explicant coses de la fauna i flora del lloc. Despres d’haver dinat i del suposat “siesta time”, molts cops feiem “snorkeling”, que es com bucejar pero simplement amb el tub aquell… Era curios veure com fins i tot el mar es ben diferent. Infinitat de peixos estranyissims, platges molt diferents, banyar-nos amb lleons marins, veure tortugues..! D’altres dies simplement anavem a la platja, anavem amb kayak o ens quedavem pe ralla, jugant o llegint.

Hi havia vegades que ens passavem el mati o la tarda navegant, en busca de balenes o dofins! En vam poder veure uns quants dies, tot i que les balenes costava de veure-les perque surten a respirar uns instants i resten sota el mar durant uns 15 minuts. Pero va ser molt interessant!!
Realment van ser uns dies de relax, d’acostumar-me als horaris i trobar-me una mica mes a mi mateixa.

La veritat es que em van passar molt i molt rapid i ben aviat vam tornar a ser a La Paz, desembarcant. I d’alli a Cabo, i fins a Phoenix i finalment a San Diego. Alla hi havia el mateix taxista de l’altre dia, esperant-nos per portar-nos a casa. Quan vam tenir les maletes ens va dir que ens esperessim, que aniria a buscar el cotxe… i aleshores va ser quan vaig posar els ulls com unes taronges. Res de cotxe, limusina!! Sens dubte estava somniant…

I si aixo que us explicava era tot just el dia 3 de gener (felicitats Elia!!), el dia 4 vaig tornar a agafar un tren fins a Irvine. Aquesta vegada, pero, m’esperava l’Steffanie, la neta del Pere. Tenia la meva edat aixi que ben aviat ens vam entendre i vam passar unes estones molt maques!
Platja, llegida de mans, llarguissimes converses, sortir a sopar, mes menjar mexica… i cap a dormir. L’endema li va sortir un imprevist i vam haver d’anar fins a San Clemente, ben aprop de San Diego! I finalment a les 3 de la tarda vam anar a l’empresa del Pere, on m’esperava. Tarda de fer maletes altra vegada…!

El dia 6, finalment, vaig agafar dos tres mes. Irvine-Santa Barbara-San Luis Obispo. I aquesta era la destinacio final, on m’estare durant 7 mesos que, en principi, es presenten llargs…

Aquests primers dies, ja sabeu, no he fet gran cosa. Situar-me una mica, veure el downtown, anar un dia a Cuesta amb imprevistos, i… parlar amb tots vosaltres, que em pregunteu i us interesseu per com m’esta anant tot.

Crec que despres de la parrafada que he escrit avui, val mes que us deixi reposar. A partir d’ara ja anire actualitzant mes sovint i no sera tan pesat… pero havia de posar-vos al dia, si o si??

I es que no us em treureu de sobre ni que vulgueu… :)