No hi ha ningú, està plovent...

...tot té un breu matís de gris
és per això que em sento trist.
Si de cop s'acabés la mala sort...

Acabo a corre-cuita les preguntes de la classe d'anglès perquè estava convençuda que encara podria agafar el bus. Surto de la classe. Miro el rellotge: les 6 menys un minut. El bus sempre passa a l'hora que vol, segur que encara hi soc a temps. Em poso a córrer fins que veig la parada de bus. És buida: mala senyal. Al cap d'un segon veig passar per la carretera el meu bus: 12A cap a San Luis. Per dos minuts i se m'ha escapat davant dels nassos!! M'estava maleïnt els ossos quan, de sobte, es posa a ploure a bots i barrals. I el millor? No tenia paraigües! En aquell moment no em preocupava, estava sota cobert, però quan arribés a SLO i hagués de caminar 15 minuts sota la pluja... ja veuriem què passaria.

De sobte, però, s'acaba la mala sort. Arriba un noi ben guapot. Ronda una mica per allà i al cap d'uns instants em pregunta quin bus espero. Li dic que el de SLO, però que em sembla que ja ha passat. Aleshores ell em diu que també va a San Luis, que està esperant una amiga que l'hi portarà i que, si vull, que també m'hi poden m'acompanyar a mi. Així que mentre esperavem l'amiga hem començat una bona conversa. John, en deia. I dintre meu pensava que, al cap i a la fi, G's i J's s'assemblen força, no? Jaja.

Després d'haver parlat d'on veníem, d'on erem, què estudiavem, o què coi ens havia portat a aquell precís indret, ha arribat la noia amb el cotxe. En John obre la porta i li diu:

-Acabo de conèixer aquesta noia, es diu Lídia, et fa res si la portem a casa?

I cap problema tu! Així que he tingut una bona tornada a casa. Mentre estavem per la carretera es gira en John i diu: "Ostres, estic content que avui hagi decidit esperar-me a aquesta parada de bus, que no és precisament la més maca, i ens haguem pogut conèixer!" :) Després m'han preguntat on vivia.. i no coneixien el carrer, així que els he dit que em podien deixar per allà perquè era molt aprop i hi podia caminant. Però salta el John i diu: "Però si està plovent! Indica'ns i t'hi portem." Així que els he guiat fins al carrer principal proper a casa meva. I els he tornat a dir que vivia a dos carrers, que ja baixava allà. I salta el John altre cop i diu que no, que ni pensar-ho, que em deixen just davant la porta de casa. Així que fins allà m'han portat i m'he despedit amb un miiiil mercis i encantada! A veure si ens veiem algun dia d'aquests per la uni.. :)

Són tot un món, aquests americanots, definitivament!

I res, que entre això i notes ben positives, he acabat el dia amb un somriure. I que bé! :)))