Mir per la finestra i la vida passa...

...però no massa
per ca meva...
A.F.

Ahir va fer un mes des que aquesta aventura va començar. I com passa el temps... D'una banda tinc la sensació que aquells dies de nervis i emoció, de comiats i abraçades, queden ben lluny, que formen part d'un record passat. Però d'altra banda no tinc gens la sensació d'haver estat ja un mes fora de casa!

Suposo, doncs, que en certa manera és una bona notícia: si el temps passa ràpid, senyal que està sent una bona experiència. I de moment no em puc pas queixar.

Com ja us vaig dir, la setmana passada -dia 20- vaig començar les classes. Ja us vaig comentar una mica com havia anat el primer dia, amb un bon embolic de llengües! L'endemà, el dimecres, vaig tenir una classe nova, International Communication, que es presentava com una d'aquelles assignatures en que saps que apendràs molt més que conceptes, que aniràs més lluny i et farà créixer com a persona. Vam dedicar l'hora de classe a veure el discurs de l'Obama -tot un pecat no haver-lo vist en directe, semblava ser, perquè "un esdeveniment tant important" no ens el podíem haver perdut pel res del món, per moltes classes que tinguéssim- amb el posterior debat -segurament interessantíssim, llàstima que no pogués seguir-lo al 100%- que va generar.

El dijous, després d'haver fet Alemany i Francès em tocava Llenguatge de Signes i, creieu-me, vaig quedar fascinada. No havia vist mai una classe amb tant de silenci, sense cap mena de xiuxiueig. Va ser una hora i mitja d'aprendre moltíssim, i això parlant, només, amb signes. Quan la profe ens va dir que a partir d'aquell dia ja no parlaríem més, em vaig preguntar com podríem aprendre si no ens explicava el que deia, si no ens ensenyava prèviament una sèrie de coses. Aquell dijous me'n vaig adonar que no feia falta, mica a mica vam ser capaços de saber saludar, de presentar-nos, de conèixer tot l'abecedari, els nombres, i forces coses més que encara ara, dies després, recordo perfectament. Demà torno a tenir aquesta classe i estic impacient per saber què ens espera :).

Mica a mica, a mesura que van passant els dies, ja em vaig familiaritzant amb l'espai, la gent, els professors, l'ambient... i ja no em sembla tot tant estrany. Tot i que, si us he de dir la veritat, et trobes amb gent ben estrafolària. Una de les coses que faig molt -tinc temps lliure!- és, simplement, observar. A vegades entre classe i classe em queda alguna hora penjada, i m'assec en algun lloc a observar la gent, o a explorar nous indrets. Semblarà una tonteria, però és molt interessant. Veus gent de totes les edats, races i estils i et preguntes qui deuen ser, què deuen estudiar o què deuen estar pensant. Al bus també és un bon lloc per veure gent que no et deixa indiferent, al final els acabaré coneixent a tots.

Realment és una altra cultura, uns altres costums, una altra manera de fer. Avui mateix estavem a la taula, sopant, després -evidenment- d'haver beneit la taula. Per sopar hi havia una mena de carn, amb puré de patates i tot d'altres verduretes. Doncs ja els veieu menjant-se això i acompanyant-ho amb pa i mermelada o compota de poma. Sempre tenen sortides d'aquestes estranyes que no saps per on agafar-les i aleshores et diuen: "Què en vols?" i amablament contestes "Ah, nono, gràcies!!". I, lògicament, per postres no hi pot faltar el gelat o bé les chocolate chip cookis que, desenganyem-nos, són molt bones!

Avui, però, he fet una troballa molt molt molt important! Mireu:

Nutella!! Es veu que d'una vegada per totes la nena se n'ha adonat que les crêpes no es mengen soles!! I ohh quina il.lusió. Això sí, no els treguis la peanut butter perquè sense ella no saben viure. Quan els vaig dir que nosaltres no en menjàvem, es van escandalitzar. I encara més quan els vaig explicar que, en comptes d'això, teníem alguna cosa de textura semblant però de xocolata -nocilla, nutella, imprescindibles, o no?-.

No us enganyaré pas, aquí les coses són molt diferents, però hi estic molt bé. Partint de la base que no és el mateix que a casa, ni a Catalunya, al final l'hi trobes el seu què. Evidenment penso molt en vosaltres, i ens els de casa, i en com m'agradaria poder estar un divendres a la tarda a la caixa o un dissabte al matí en una sessió de Cal Nialet. Però en cap moment m'he entristit pensant que estava lluny o sola, perquè no és cert. Potser si fisicament, però res més. Us noto ben aprop i això és el que compta! :)

I res, us deixo, que ja m'estic passant 5 minuts del meu horari, són les 9:05pm i me'n vaig a dormir -què us deia dels costums estranys?? jaja-!!

Allez-y, ma petite Amélie!

Voilà, ma petite Amélie, vous n'avez pas des os en verre. Vous pouvez vous cogner à la vie. Si vous laissez passer cette chance, alors avec le temps, c'est votre cœur qui va devenir aussi sec et cassant que mon squelette. Alors, allez-y, nom d'un chien!

Aquest matí he sortit de casa tot just mentre encara sortia el sol. Crec que per primera vegada a la vida en un primer-dia-de-classe-o-dia-important no sentia unes pessigolles dins meu. Miro el cel i veig una lluna boniquíssima, presumint d'una silueta perfecte. Miro a mà dreta i veig la casa-castell i no puc evitar somriure. Miro el rellotge i, de cop, l'amago. "No siguis ruc", em dic, "arribaràs a l'hora". D'alguna cosa m'ha de servir haver conviscut amb mi mateixa durant 19 anys, conec la meva extrema puntualitat! Davant meu se'm presentava el llarg Chorro Street. Girar a la dreta per Palm Street i ja hi era. I, després d'agafar el bus... m'esperava una nova experiència.

Realment creia que en qualsevol moment sortiria algú que diria ¨talleu, és bona!¨ i que tots ens trauríem les màscares i comentaríem la jugada. La veritat és que és tot molt diferent al que havia vist fins ara, molt de pel·lícula. Tot és acostumar-s'hi, suposo!

A primera hora tenia alemany, ja us dic.. tot nou! Ha entrat la professora i hem estat ben bé 5 min. en silenci mentre ella acabava de preparar quatre coses. I aleshores a començat a xerrar i xerrar, això si, en alemany!! La primera cosa que m'ha vingut al cap a sigut: ¨On coi t'has posat!¨ Però després hem anat fent altres coses -en anglès, per començar!- i no ha estat pas tant dur. Ja veurem com segueix la cosa...

Després em tocava classe de francès -va de llengües això, ja veieu!- però previsament m'he trobat amb el noi català que també estudia aquí i hem intercanviat quatre paraules. Ja de bon matí duia a sobre un embolic d'idiomes que no me l'acabava. Francès ha anat molt bé, aquesta llengua té un no-sé-què que la fa deliciosa i no deixa d'atraura'm!

I, per acabar-ho d'adobar, he acabat el dia amb llenguatge de signes americà. Avui la professora ens ha estat parlant amb anglès, però a partir de la pròxima classe diu que ja no parlarem més, tot amb signes. No sé si me'n sortiré o no, però almenys ho intentarem i no ens quedarem amb el dubte. A vegades l'Amélie pensa massa estratègies i no se n'adona que el que li cal és passar a l'acció, llençar-se a la vida..!

Pel que fa al cap de setmana, va ser tranquil·lot i avorridot -que diria el Molina de polònia!-, sense gaires emocions fortes. El divendres, però, va ser un vespre força diferent i interessant. Vaig anar a sopar amb un noi i una noia catalans i amb d'altres amics seus. I després de menjar sushi i mantenir una bona-conversa-cara-a-cara-amb-algú-que-parla-de-manera-intel·ligible vam anar al bowling. Va ser una nit, també, de noves experiències...!

-I d'unes quantes G's tant esperades ;)-

I ja per acabar, mentre no tinc fotos de noies amb bikini i patins -tranquils, nois, les tindré algun dia o altre, i tant!- us deixo amb una foto meva... amb tots vosaltres. Us noto tant tant tant tant aprop que no tinc pas la sensació d'estar a l'altra punta d'oceà... Sou essencials, per això us duc sempre amb mi...

(Nialets, vosaltres també hi sortiu, eh! :))

"A #2 pencil and a dream can take you anywhere" Joyce A. Myers

Seguim rodant, fent camí i el destí anar cercant...

...viatjant, pidolant,

anar tastant i endavant,

que la vida passa i no para,

i l’amor s’escampa,

ve i marxa...

Doncs sí, ja han passat uns quants dies de la meva arribada en aquest "poblet" i anem fent camí. La veritat és que aquests dies m'estàn servint per situar-me una mica i posar-me a to, això és tot molt diferent! Ni millor, ni pitjor; simplement no és el mateix. Des dels carrers, passant per les cases, fins als costums que tenen. La veritat és que no cal explorar gaire per descobrir cases ben estrafolàries - últimament em sembla que m'he aficionat a buscar-ne i sempre acabo trobant quelcom que no deixa de sorprendre'm -. Us en deixo un tastet...

Com que encara no he començat classes -començo la setmana que ve, dimarts, perquè dilluns és festa!- no estic tenint gaire feina. Cada dia vaig improvisant una mica, explorant aquí i allà, descobrint nous racons o, simplement, endinsant-me una mica amb aquesta cultura...

Com ja sabeu el dilluns va ser el meu aniversari, 19 anys! I realment va ser diferent... No és que a casa els acostumessim a celebrar amb grans festes, però era a casa, això és el que canviava, suposo. A les meves 3 de la tarda -12 de la nit hora catalana- ja vaig rebre les primeres felicitacions entre llunyanes i a la vegada properes. L'endemà al matí em vaig despertar amb un munt d'e-mails plens de paraules boniques. Realment em vau arrencar molts somriures! Durant el matí la nena em va dir si volia que fessim un pastís per l'hora de sopar i jo, simpàtica de mi, li vaig dir que i tant. Així que ja ens veieu a nosaltres dues fent un super pastís de xocolata. Però ens faltaven ingredients així que, com si estéssim en una típica pel.lícula americana, vam agafar les bicis per anar al supermercat. Vam arribar a la prestatgeria dels gelats i, creieu-me, continuava sentint-me protagonista d'una d'aquelles pelis que mires diumenge a la tarda. El dia va acabar de passar sense gaire més interès fins que va arribar la nit. Quan em van cridar per anar a sopar al lloc on sempre m'assec hi havia un plat diferent. Era tot vermell i hi posava, en lletres blanques: Today you are special. I oh!, em va fer il.lusió i gràcia, què voleu. A l'acabar el sopar van treure el pastís i vaig bufar les espelmes, demanant primer un desig... :)!

Us havia dit que a la casa tenen molts animals? Un gos, dos conills, un cobaia i la nena cuida un cavall, també. Doncs bé... potser ara us pregunteu perquè he canviat tan drasticament de tema, però ara veureu que està tot relacionat. Després d'haver bufat les espelmes i estar menjant tranquil.lament el pastís i gelat (si, si, pastís i gelat!!)... el cobaia es va morir. El pobre ja estava malaltó, era molt gran, però va ser tot un esdeveniment!! No sé com però ens en vam adonar llavors, i el nen de la casa vinga a riure i riure dient-me: "gràcies per haver vingut, vens tu i es mor el pobre animal". I viiiiinga a riure. Iai tu... Acte seguit, el japonès de la casa, el Shogo (diria que s'escriu així) també em va fer un obsequi: menjar japonès, què si no :).

Merci als que em vau felicitar i vau fer-me sentir més apropet vostre, encara que m'enviéssiu felicitacions i petons i abraçades des de l'altra punta d'oceà! :) Les vaig notar..

L'endemà, dia 13, vaig anar a Cuesta College on havia de fer l'"Orientation and Registration". Tenia por que, com l'altra vegada, sortís algún imprevist d'ultima hora i no anés bé. Però quan vaig entrar a l'oficina van desaparèixer tots els nervis. Només erem un estudiant indi, que es deia Kevin, i jo. Va ser tot molt senzill i clar i ben aviat em vaig veure sortint de l'edifici i caminant entre els caminets amb gespa amb un somriure a la boca i cantant "Alegria" d'Antònia Font.

Ahir, dia 14, em vaig despertar mooolt d'hora per anar altra vegada al cole a fer l'¨English Assessment Test¨, per saber quin nivell tinc i, per tant, quina classe d'anglès he d'agafar. Aquesta vegada no hi va haver cap mena de problema i vaig poder fer-lo tranquil.lament. Mooolt escriure, molt poc temps i a vegades indecisió, però el vaig fer i això és el que compte.

Després va arribar el vespre i, mentre estàvem sopant, la nena em diu: ¨Lidia, do u wanna come to the church, tonight?¨ i dins meu pensava "diga-li que no, diga-li que no!!" i vaig i dic: "Ah, si, d'acord". Oh mon dieu, jaja. Ja em veieu a mi al cotxe anant-hi i pensant on coi m'havia posat. Però la veritat és que de tot se'n poden aprendre coses. En cap cas era una església com ens la imaginem nosaltres. Era com un esplai. Primer vam fer jocs, després vam cantar i mirar una espècie de documental. Si que tot estava molt relacionat amb Déu i tota la pesca, però almenys vaig pensar que -deixant de banda que fos tot tant religiós- estava envoltada d'uns 30 nois i noies que es trobaven cada dimecres i que creien realment en alguna cosa i ho defensaven. Vaig pensar molt en Cal Nialet, sí. En lo maco que seria que els nens que tenim estéssin tan orgullosos de formar-ne part i que fossin capaços de trobar-se i parlar i jugar i cantar i passar-s'ho bé per iniciativa pròpia. I no em va costar imaginar-m'ho :) Realment, és el que ja fem els monitors, si o no?

I res... avui ha sigut un dia de remirar-me moltes coses del cole i papers i paperassa i suposo que així continuarem durant la tarda. Avui hi ha "Farmer's market", potser hi aniré. Tallen un dels carrers principals i hi ha tot de parades de menjar i tal, com si fos un mercat. Encara no hi he estat però pinta bé...

I demà m'espera una trobada amb dos catalans, un dels quals estudia al mateix College on aniré jo! Ja us explicaré com ha anat!! :)))

...Bo i ‘disfrutant’,

que la vida és meravellosa,

trepidant, excitant,

ben canviant, anar tirant,

poc a poc i cap endavant...

Once upon a time...

Fa dies va començar tota una aventura. I crec que una cosa aixi, amb tot el que comporta, no es pot quedar dins meu. Necessito compartir cada instant que passi aquí amb vosaltres. Potser perque vegueu el que visc, o potser simplement per deixar anar el que em va passant dia a dia, sense gaire mes.

Fins ara no he tingut temps d’explicar amb detall que he fet des que vaig marxar, on he estat o amb qui he compartit les hores. Aixi que em toca posar-vos al dia, i prepareu-vos perque hi ha molt a explicar…

Despres d’un seguit d’anonims i moments que mai oblidare, va arribar el dia 24, l’ultim dia per compartir amb tots vosaltres, una nit que es presentava llarga i plena de petits moments. Va ser un dia intens de preparar coses i la veritat no esperava que a mitja tarda ningu truques el timbre, i menys demanant per mi. Pero encara menys esperava que fossiu tots vosaltres esperant-me sota casa meva.

Grans amics que em van donar mes anonims, que em van fer jugar i passar proves, que em van fer riure, em van fer fer penyores i fins i tot em van portar a Cal Nialet on m’esperava una altra sorpresa.

Moments Nialet amb tots vosaltres i crepes! Infinites gracies pel regal, Nialets, el tinc ja penjat a l’habitacio! Pero no nomes pel regal si no per tot el que m’heu aportat, dia a dia al llarg d’aquests quatre anys, i sobretot en els ultims dies. L’esplai es molt gran, i aixo es gracies a grans persones com vosaltres.

Mil gracies tambe als de la colla per fer-vos petits, donar-vos la ma i acompanyar-me en aquest viatge, literalment! I pel regalet i, simplement, per ser-hi...

La tarda es va acabar amb regust d’alguna-cosa-que-pretenien-ser-crepes i vam anar a sopar a casona. Calia agafar forces per aquella nit! Sincerament us he de dir que mai se m’havia fet tant i tant curta una d’aquelles nits al casal, i potser mai havia desitjat tant com aquell dia que la festa no s’acabes mai. Va ser una nit intensa, de poc ballar i molt parlar, d’abraçades i de molt sentiment. I tambe de molta aigua salada. Com quan era al cotxe de la Nuria, entre mirant el magnific calendari i llegint la carta. No podia contenir les llagrimes pero creu-me, no eren en cap cas de tristesa sino d’emocio, de sentir-te molt propera i de pensar que soc una personeta molt afortunada.

Com ja us he dit mes amunt, la nit es va fer molt curta i aviat vaig haver de marxar, aixo si, molt ben acompanyada. Uns quants grans personatges em van acompanyar a casa i ens vam acomiadar entre mes aigua salada.

Tot va ser arribar i enfilar cami de l’aeroport, on m’esperava un avio que em portaria a Atlanta. El comiat amb la familia no va ser tan dramatic ni ploraner com m’esperava, per sort.

Aixi que ben aviat em vaig trobar a dalt d’un avio, on hi hauria d’estar unes 10 hores. Entre dormir, mirar alguna pelicula, escoltar musica, i llegir (o rellegir) algunes notetes vostres… l’estona em va passar ben rapid.

Vaig aterrar a Atlanta, anar a les oficines d’immigracio, tornar a agafar la maleta, tornar-la a deixar i… a buscar l’avio per arribar a Santa Ana, California. Alla, despres d’haver volat 5 hores mes, m’esperaven el Pere i la Donna, que tornaven d’un dinar nadalenc. Va manar cap a Newport Beach i despres de menjar alguna cosa, a les 9 del vespre ja era el llit. Havia estat un dia intens i estava molt cansada.

L’endema, el dia 26, vaig agafar la maleta i vaig anar a l’estacio de trens d’Irvine per anar fins a San Diego, a casa la filla del Pere. Una casa sens dubte molt moguda. Va ser un no-parar amb els dos nens de la casa. Pero el dia va passar aviat, vam anar a sopar a fora i altra vegada a dormir d’hora. Devien ser les 8 quarts de 9.

El 27 a les 6 del mati ja ens esperava, al Jacques i a mi, un taxi devant la porta de casa per marxar a l’aeroport, cami de Cabo San Jose. I d’alla vam anar amb un autobús cap a La Paz, on hi havia un Sea Lion on haviem d’embarcar. Despres d’explorar el vaixell, vam dedicar el vespre a descobrir una mica la ciutat mexicana de La Paz. I aquí va ser quan va començar l’aventura mexicana que duraria 8 dies…

Acostumavem a navegar durant la nit i cada mati ens trobavem en una illa diferent: Isla Espiritu Santo, Bahia San Gabriel, Ensenada Grande & Los Islotes, Isla San Francisco, Isla Santa Catalina, Isla Monserrate i Isla Danzante.

No us dire que vaig fer cada dia perque era si fa o no fa el mateix.

Cada dia a les 7 del mati, a la part de dalt del vaixell, hi havia “stretching class”, una barreja de yoga i pilates. Com que el sol sortia a les 7 i pocs minuts veiem cada dia la sortida del sol. La veritat vaig pensar molt amb aquell mati al Portell amb els Nialets, fent yoga!!

Despres d’esmorzar, normalment hi havia “hikes”, excursions a les muntanyes de les illes. Hi anaves amb naturalistes i t’anaven explicant coses de la fauna i flora del lloc. Despres d’haver dinat i del suposat “siesta time”, molts cops feiem “snorkeling”, que es com bucejar pero simplement amb el tub aquell… Era curios veure com fins i tot el mar es ben diferent. Infinitat de peixos estranyissims, platges molt diferents, banyar-nos amb lleons marins, veure tortugues..! D’altres dies simplement anavem a la platja, anavem amb kayak o ens quedavem pe ralla, jugant o llegint.

Hi havia vegades que ens passavem el mati o la tarda navegant, en busca de balenes o dofins! En vam poder veure uns quants dies, tot i que les balenes costava de veure-les perque surten a respirar uns instants i resten sota el mar durant uns 15 minuts. Pero va ser molt interessant!!
Realment van ser uns dies de relax, d’acostumar-me als horaris i trobar-me una mica mes a mi mateixa.

La veritat es que em van passar molt i molt rapid i ben aviat vam tornar a ser a La Paz, desembarcant. I d’alli a Cabo, i fins a Phoenix i finalment a San Diego. Alla hi havia el mateix taxista de l’altre dia, esperant-nos per portar-nos a casa. Quan vam tenir les maletes ens va dir que ens esperessim, que aniria a buscar el cotxe… i aleshores va ser quan vaig posar els ulls com unes taronges. Res de cotxe, limusina!! Sens dubte estava somniant…

I si aixo que us explicava era tot just el dia 3 de gener (felicitats Elia!!), el dia 4 vaig tornar a agafar un tren fins a Irvine. Aquesta vegada, pero, m’esperava l’Steffanie, la neta del Pere. Tenia la meva edat aixi que ben aviat ens vam entendre i vam passar unes estones molt maques!
Platja, llegida de mans, llarguissimes converses, sortir a sopar, mes menjar mexica… i cap a dormir. L’endema li va sortir un imprevist i vam haver d’anar fins a San Clemente, ben aprop de San Diego! I finalment a les 3 de la tarda vam anar a l’empresa del Pere, on m’esperava. Tarda de fer maletes altra vegada…!

El dia 6, finalment, vaig agafar dos tres mes. Irvine-Santa Barbara-San Luis Obispo. I aquesta era la destinacio final, on m’estare durant 7 mesos que, en principi, es presenten llargs…

Aquests primers dies, ja sabeu, no he fet gran cosa. Situar-me una mica, veure el downtown, anar un dia a Cuesta amb imprevistos, i… parlar amb tots vosaltres, que em pregunteu i us interesseu per com m’esta anant tot.

Crec que despres de la parrafada que he escrit avui, val mes que us deixi reposar. A partir d’ara ja anire actualitzant mes sovint i no sera tan pesat… pero havia de posar-vos al dia, si o si??

I es que no us em treureu de sobre ni que vulgueu… :)