No ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…

...al mar, al mar, al mar, al mar, al maaar!

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,

juguem amb alegria, esquivem passejants.

A l’horitzó es divisen les veles d’uns nens

que fan optimist a la cala del costat.

D'aquí pocs minuts ja serem divendres, i la meva setmana de festa s'està acabant! Aquí no s'acostuma a fer festa per Setmana Santa, sinó que tenen el que en diuen "Spring Break", que cada cole/universitat col·loca on els ve més de gust. Així doncs, just farà una setmana, el divendres, estava saltant d'alegria pensant que m'esperava una senyora setmana de festa. Però ja ho tenen les vacances: sempre s'acaben. Així que ens hauriem de posar a fer la feineta que teníem per aquesta setmana... tot ho farem!

El dissabte passat li vam dir al Shogo que ens venia de gust anar a la platja, a veure si ell també hi volia anar a fer surf. Ens va dir que si, així que a les 10 del matí ens va passar a buscar per casa. Vam pujar al seu cotxe i la bona música ens va acompanyar fins a Los Osos Beach, aprop de SLO. Vam baixar del cotxe. Estavem com en una muntanya, calia resseguir uns quants caminets fins arribar a la platja. El Shogo de lluny es mirava les onades. "Què, faràs surf??", vaig preguntar-li. Em va dir que no ho sabia, que havia de comprovar les onades primer! Així que vam baixar fins baix i, des de les dunes d'arena, va dir que hi havia massa poques onades, que millor anar a Morro Bay. A mí tant me feia, però la veritat és que allà si estava molt rebé. La platja era desèrtica, perfecte per estar relaxat i tranquil durant una estona. Però vam decidir anar cap a Morro Bay, així que vam tornar a agafar el cotxe fins allí. Vam instal.lar-nos en un raconet. Vam plantar les tovalloles, en Shogo va plantar la seva cadira i va desfundar la seva guitarra. La veritat és que vam passar una estona guai, entre cantar cançons i intentar apendre a tocar-ne, cosa difícil! Però per sort tenien paciència amb mi.. :). Al cap d'una estona vaig convèncer al Shogo perquè fessim una mica de ioga! Uhmmm va estar molt bé, em va portar records dels matins a Mèxic, on veiem com sortia el sol tot fent "stretching". Entre pitus i flautes no ens vam banyar pas. Feia molt vent i un fred que pelava!! I clar, pensar que hi poden rondar taurons tampoc hi ajuda gaire... jaja. Suposo que quan faci més bo hi continuarem anant i trobarem el moment per tastar l'aigua de l'oceà. Perquè aquí no en diuen "sea", no, en diuen "ocean"! Vulguis que no la inmensitat de la paraula ja fa respecte.. jojo.

Era cap al migdia que vam decidir plegar veles i tornar. La Silvia i jo crèiem que ja anavem cap a casa altra vegada quan en Shogo ens va preguntar si haviem estat al llac de Santa Margarida, i si hi voliem anar. Què haviem de dir?? Per un dia que voltàvem, i a sobre que ens portava, no li podiem dir que no. Així que vam passar per SLO i vam sortir-ne direcció Santa Margarida. Quan vam arribar a downtown vam parar en una botiga a comprar alguna cosa per dinar. Després vam enfilar cap al llac. Va ser entrar i donar unes quantes voltes per aquell meravellós paisatge que tenia la virtud d'encisar a qualsevol. Finalment vam decidir parar i posar-nos a dinar. Va ser un bon moment per parlar de cultures i d'altres indrets del món. En Shogo ens deia que li agrada Japó però no els japonesos. Em va xocar i li vaig preguntar perquè si, de fet, ell era japonès. Aleshores em va explicar que no li agradava que els japonesos dediquéssin tant la seva vida a treballar, treballar i més treballar. Deia que no tenien cor. Vam quedar que l'aniriem a visitar a Japó algun dia, i que de pas, també passariem per Colombia. I caminades, i tocar la guitarra, i riure i riure i sentir-se bé.

A vegades per passar-ho bé no es necessita més que un cotxe, un japonès, una colombiana, una catalana, bona música, una guitarra, una mica de ioga, i molts somriures! :) Però si no teniu aquesta combinació, no patiu pas! Hi ha mil i una combinacions possibles, i totes vàlides, així que no teniu pas excusa :) A viureee!

Gaudiu del divendres, i posats a fer, de cada petit moment!

Ja ve la primavera...

...rossinyolets canteu,
les flors estan obertes
veniu i oloreu, correu!!

El mes passat va arribar la primavera. És una d'aquelles estacions boniques. Comença a fer bo i tot es veu amb uns altres ulls, els colors es comencen a apoderar del paisatge. Recordo aquells dies com si fos ara. Estava a la meva habitació quan vaig mirar per la finestra: feia un sol esplèndid. Al meu costat tenia una floreta ben bonica que l'Angie, la meva germana, m'havia regalat. Em vaig mirar al mirall i vaig somriure. Vaig agafar la càmera de fer fotos i la flor i vaig sortir al carrer, davant de casa. La gespeta em cridava amb totes les seves forces i vaig estar una estona fent fotos i simplement gaudint de la primavera.

El dia 21, a més a més, va ser l'aniversari d'una gran persona que estimo moltíssim, el meu pare. Estava clar que li havia de preparar alguna cosa. Tot va començar amb una graan carta, passant per diverses endivinalles i corredisses per casa -jo no hi era, però ho vaig preparar, i això em van dir :)- i acabant amb un video amb fotos ben bonicot. Res de l'altre món, mira't des de fora, però si tot plegat ho banyes amb molt sentiment, la cosa canvia. Recordo bé quan vaig escriure la carta. Faltava pocs dies perquè fos l'aniversari i, per tant, havia d'enviar la carta aquell mateix dia. Quan vaig acabar les classes i m'estava esperant a la parada de bus, vaig treure paper i boli i vaig continuar escrivint la carta que havia començat a casa. Era senzilla, només recordava mil moments passats amb ell. Des d'estones al riu, on ens divertiem llençant un tronc i corrent cap a l'altra cantó a recollir-lo, passant per les nostres enfadades de pare-filla, acabant per algun sopar que mai oblidaré. Pensant i pensant, en ell i en els meus pares en general, em van venir moltes ganes de plorar. Era un plorar d'emoció, no pas de tristesa. Estava envoltada de gent però va ser com... "i què? El cos em demana que plori, doncs ho faig i no me n'avergonyeixo". Així que entre les mirades d'uns quants desconeguts quotidians, dels meus ulls van començar a caure llàgrimes i més llàgrimes pensant que, de gran, si mai em caso, vull poder ser una mica com ells :). De tot cor ho deia.

Al cap d'un parell de dies, cap el 24, va arribar a casa la Misa, una noia japonesa que també havia viscut a la familia. Es veu que després va canviar de ciutat i va marxar. Tenia tan sols 17 anys, justament els va fer el mateix dia que jo, el 12 de Gener. Vaig pensar que no sabia si jo seria capaç de fer el que estic fent amb 17 anys. D'acord que no en tinc gaires més, però, vulguis que no, dos anys són dos anys! El cas és que, tot i que no parlava gaire i no feia més que somriure i mirar-me -els japonesos crec que en general són així, somriuen molt, permanentment-, vam caure'ns prou bé. Així doncs, aquell dia també vam estar fora la gespeta fent-nos fotos. Sobretot amb l'Angie vam fer un bon reportatge! Al principi no acabavem de congeniar gaire amb ella, però ara la cosa ha anat canviant, mica a mica. Ens entenem bé, sóc quasi quasi com la seva germana gran, i això mola! Potser perquè jo sempre he estat la petita i ara em ve de gust ser la gran.

El dia 28 de Març, un dissabte, era l'aniversari de la Becky, la mare. Ens van dir si ens venia de gust anar prop de Hearst Castle, a una platja on, en aquesta època de l'any, hi ha molts lleons marins. Vam dir que sí sense dubtar gens ni mica!! Així que, de bon matí, vam enfilar cap allí. Vam arribar a la platja, crec que es deia "San Simeon" i era realment espectacular! Hi havia una pila de lleons marins a la sorra. No es podia baixar a baix, hi havia una mena de passarel.les des d'on els podies veure, però no s'hi podia anar. De fet és lògic. D'una banda estaven com a "protegits" i, de l'altre, mai se sap si t'haguéssin pogut fer res. Després de fer unes quantes fotos i rondar per allà, vam tornar a pujar al cotxe i vam anar fins a un indret proper, amb unes vistes precioses. Realment va valdre la pena l'excursioneta. Cap a les 12 del migdia vam tornar cap a San Luis, on vam arribar al cap d'una hora més o menys. Va ser una experiència maca, si més no per veure coses noves, d'aquelles que segurament no acostumes a tenir i qui sap si mai repetiràs. Deu ser cosa d'aprofitar el moment i gaudir-ne al màxim, allò que se'n diu Carpe Diem... :)

All your hard work will soon pay off

Aprofitant això que els americans n'hi diuen Spring Break, que vindria a ser una mena de setmana santa col.locada a on cada cole li dóna la gana, m'he fet una promesa a mi mateixa tot dient-me per què coi havia fet un blog si no hi escrivia. Si a sobre t'encanta, escriure, dona!! Doncs per què no ho fas? Fora presions i tonteries! :)

El cas és que tinc força coses a explicar-vos, però em sembla lògic seguir l'ordre en que havia pensat explicar-vos-ho i no avançar-me als esdeveniments. Hi haurà temps per tot, que encara queden dies de festa!

El cas és que fa dies us volia parlar -i d'això anirà aquesta entrada- de satisfacció personal. Ara ja en fa molts dies, però encara ho tinc del tot recent. Havia de fer una exposició oral per la classe de Comunicació Intercultural. El tema? Buf, senzillíííssim: La percepció del temps i del contacte a Alemanya. Reconec que pot sonar a xino, fins i tot avorrit. Però a classe haviem parlat molt del tema i ara només calia analitzar una mica la manera de fer d'Alemanya. Si us he de ser sincera, el tema en sí era molt interessant. Sobretot per mi, perquè Catalunya i EUA en aquest aspecte són molt diferents, i a mesura que hem anat aprofundint el tema a classe he estat capaç d'entendre una mica més aquesta gent que quan te la trobes et diu "How are you?" i, en comptes d'esperar una resposta, continuen caminant. El fet és que va arribar el dia abans de l'entrevista, dia 10 de Març -queda lluny, ho sé!!!-. Ho tenia tot enllestit així que vaig sortir de l'habitació en busca del meu pare americà, en John. El vaig trobar fent no-se-què i li vaig preguntar si li faria res que li llegís el meu speech, perquè em corregís els errors de pronunciació i, de pas, em digués què li semblava. Em vaig sentir bé fent-ho, sabent que ell m'havia dit que ho estava fent bé, em sentia més segura de mi mateixa. Així que, quan vam acabar, vaig decidir deixar-ho i anar-me'n a dormir.

Normalment sóc una persona MOLT nerviosa. M'hi poso amb facilitat, per tot. I encara més quan es tracta d'algo que he de fer. I ja no us explico si he de parlar en públic. Clar, la cosa encara empitjora si penses que hauràs de parlar davant d'una pila de gent nativa i que tu ets l'única estrangera. Si ja m'és difícil parlar davant de gent en la meva propia llengua, en anglès... què? Però aquesta vegada va ser diferent. El meu germà, el Dani, em va fer sentir bé quan em va dir... "A veure Lídia, ara imagina que estàs a cole i et ve una noia d'un altre país i comença a fer la mateixa exposició oral que estàs fent tu en espanyol o català. No fliparies de veure que està fent el mateix que tu i que se n'ensurt?? Segur que la valoraries un munt i te la miraries amb uns altres ulls." Em vaig posar en situació, i sí. Crec que li donaria molta importancia a l'esforç que estaria fent. Així que em vaig dir a mi mateixa que no havia de tenir por. Al cap i a la fi, ningú s'ha mort per fer un speech, encara, no? -no em sigueu els tipics que volen fer la punyeta i ara m'expliqueu la història de ves-a-saber-qui que va morir així, va! jaja-. Així doncs, vaig sortir de casa l'endemà al matí en direcció cap al bus. Una tranquil.litat sorgida de no-sé-on em perseguia. No estava pas nerviosa. Bé, no us enganyaré, una mica. Però només una mica, aquell punt just que fins i tot és positiu, que et fa adonar que encara ets persona. Vaig arribar a classe i encara hi havia la resta de gent dins la classe, i em vaig haver d'esperar una mica. En Philip, l'home que estudia francès amb mi, va passar per davant i em va saludar amb el seu sempre amable "Bon dia!" en un català gairebé perfecte. A i 20 van sortir els estudiants de la classe i jo m'hi vaig esmunyir. Només hi havia el profe. Vaig enxufar el meu mp3 a l'ordinador per rescatar-ne el power point que esperava que els despistés una mica i es fixéssin una mica més en ell que en mi. Vaig assentar-me al meu lloc i poc a poc la classe es va anar omplint de gent. Desitjava que fos un d'aquells dies en que a la gent li fa mandra d'anar a classe, però no, erem dimecres no divendres. No passa res, sortirà bé, em deia a mi mateixa. Quan l'agulla del rellotge va marcar les 10 i 30 minuts exactes, el profe va dir que els que ens toqués presentar aquell dia sortíssim al davant. Només em vaig aixecar jo, es veu que els altres dos no havien vingut. El profe em va donar el privilegi de parlar durant 40 minuts, si volia, cosa que li vaig dir que no feia falta, però que moltes gràcies, jaja. Per si la cosa no fos poc, algú encara havia preparat un altra entrebanc per fer-me les coses una mica difícils -no ho va aconseguir, no patiu!!-. Es veu que el petit "comandament a distancia" que es fa servir per anar passant les diapositives del power point... havia estat robat. Així que vaig haver de passar cadascuna d'elles amb les tecles de l'ordinador. No hi va haver problema, vaig col.locar-me el faristol -sembla que et protegeix tenir algo al davant :)- al costat de l'ordinador i tot sol.lucionat. Deep breath i vaig començar a parlar. Tot i la meva certa tranquil.litat, vaig viure una sensació que mai havia tingut. La boca se'm va assecar de mala manera. No tenia saliva, gens ni mica. Tenia la sensació que em costava vocalitzar aquelles paraules que el dia abans sortien de la boca sense cap mena de dificultat. Suposo també que al pensar tot això encara em va passar més, però no va impedir que continués amb la meva presentació. Vaig anar fent fins al final. La cosa era que just abans d'acabar la presentació parlava del contacte a Alemanya. En teoria, allà són Low Context, la qual cosa significa que no són de gaire "tocar", per entendre'ns. Vaig pensar que una bona manera d'il.lustrar això era ensenyant el video dels contactes entre en Sarkozy i la Merkel, que tan populars van ser a Europa un temps enrere. Aleshores vaig aprofitar per colar-los que era de fora. Els vaig dir que segurament ells que eren dels EUA i, com Alemanya, Low Context, trobarien perfectament raonable que és queixés de que la tocava massa. Però vaig explicar-los que jo, al veure-ho des de la perspectiva d'un país amb High Context, trobavem força absurd que es queixés per coses tan i tan simples. Després d'una reflexió en la que parlava que, al cap i a la fi, tot eren tan sols perspectives i que no hi ha res millor que una altra cosa, vaig posar punt i final amb un gran somriure. "Do you have any questions?". Silenci. Quan me n'anava a assentar, però, una noia va decidir-se a preguntar. Em va dir quines diferències trobava entre Catalunya i EUA. Buf noia, podies posar una pregunta més complicada?? Li vaig dir que tot, era diferent. Des dels carrers o les cases, passant pel menjar o la llengua, acabant per la manera de viure i com es comportava la gent. Tot és diferent, no es pot resumir en quatre paraules. Podria passar-me hores parlant entre diferències i no acabaria mai! Vaig posar-los alguns exemples i vaig donar la pregunta per resposta. I aleshores va ser quan una veu va dir algo com "Òstres, doncs has fet una molt bona feina eh, tot i ser de fora, felicitats", i a aquest comentari se n'hi van sumar de l'estil, i em van col.locar un somriure d'orella a orella d'aquells que no pots esborrar durant estona. Després, una vegada al meu lloc, fins i tot se'm va girar una noia i em va dir "Ei, doncs no tenia ni idea jo que fossis de fora, molt bé eh!". I res, que el somriure va quedar plasmat amb mi, i dins meu corria aquella sensació de sentir-te bé amb tu mateix, de sentir-te orgullós de tot l'esforç. Esforç que es veu recompensat quan, temps més tard, et donen una nota i els ulls se t'obren com dues taronges i el cor et fa PUM PUM i tens unes ganes inmenses de saltar d'alegria i de dir al món sencer que ets feliç, perquè a mi aquestes petites coses, aquestes recompenses, em fan feliç.

Està clar que tot acaba tenint recompensa. Tot, tot, i tot. De la manera que sigui :).



Demà més :), bona nit!